Filosofia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Mill sosté que els plaers no es distingeixen només per la quantitat, sinó també per la qualitat. Ho mostra amb una comparació: gairebé ningú no acceptaria convertir-se en un animal, ni una persona intel·ligent en un ximple, encara que li prometessin tots els plaers de l’animal o del ximple i més satisfacció de la que té.

Per tant, és preferible una vida humana cultivada, encara que no estigui del tot satisfeta, a una vida plena de plaers animals. I si el porc o el ximple pensen el contrari, la seva opinió no compta igual: només coneixen els seus plaers, mentre que la persona cultivada coneix tots dos tipus i els pot comparar.

«Qualitat»: allò que fa valuosa una cosa; en els plaers, el que en fa uns de superiors, al marge de la quantitat.

«Persuadir»: aconseguir, amb raons, que algú cregui una cosa que d’entrada no creia.

Mill és utilitarista: considera que una acció és correcta en la mesura que tendeix a promoure la felicitat, i incorrecta en la mesura que tendeix a produir el contrari. La felicitat s’entén com a plaer i absència de dolor, i el que cal maximitzar és la felicitat general, la de tots els afectats, no només la de qui actua. El que s’avalua són les accions pels seus efectes, no les intencions de qui les fa.

Aquesta doctrina va rebre una crítica antiga, la que ja s’havia fet als epicuris: si l’única cosa desitjable és el plaer, la vida humana no tindria un fi més alt que la d’un porc. Mill respon que la comparació és degradant per a la naturalesa humana, perquè els éssers humans tenen facultats més elevades que els apetits animals i, un cop en són conscients, no consideren felicitat res que no les satisfaci. Aquesta resposta porta directament a distingir plaers de qualitats diferents.

Mill sosté, doncs, que alguns plaers, els de l’intel·lecte, de la sensibilitat i la imaginació i dels sentiments morals, són superiors als purament corporals. Però cal un criteri per decidir quin plaer és superior, i Mill el troba en el judici dels jutges competents: un plaer és superior a un altre si els qui coneixen bé tots dos el prefereixen clarament, fins al punt que no el canviarien per cap quantitat de l’altre.

Aquí és on entra la frase. Si el ximple o el porc pensen que la seva vida és millor, la seva opinió no té el mateix valor, perquè només coneixen un costat de la comparació: no han experimentat mai els plaers superiors. En canvi, la persona cultivada ha conegut els plaers del cos i els de l’esperit, i per això el seu judici és el d’un jutge competent. La frase justifica, així, que la qualitat dels plaers es pugui establir a partir de l’experiència de qui coneix les dues bandes, i fa compatible l’utilitarisme amb la superioritat de la vida humana.

Descartes ja sap que existeix i que és una cosa que pensa, i ara es pregunta què més és. No és cap cos ni res corpori, perquè pot suposar que no existeix cap cos sense deixar d’estar segur que ell existeix.

La imaginació no l’ajuda a saber-ho, perquè imaginar és representar-se la figura d’una cosa corpòria, i dels cossos encara no sap si existeixen o si són només somnis. Per tant, res del que pot conèixer per mitjà de la imaginació no forma part del coneixement que té de si mateix.

«Imatge»: la representació d’una cosa corpòria, la que tenim quan la percebem o quan imaginem com seria percebre-la.

«Cossos»: les coses materials, que ocupen un lloc en l’espai i tenen extensió.

L’afirmació pertany a la primera part de l’argumentació de les Meditacions, la que va de la primera meditació a la segona. Descartes vol trobar un fonament absolutament segur per al coneixement i, per fer-ho, primer ho posa tot en dubte i després busca què queda en peu.

El mètode és el dubte: cal rebutjar com a fals tot el que admeti el més mínim dubte. Els sentits de vegades ens enganyen; no hi ha senyals segurs per distingir la vetlla del somni; i podria ser que un Déu enganyador, o un geni maligne molt poderós, m’enganyés fins i tot en el que em sembla més evident, com les veritats matemàtiques. Amb aquestes raons, tot el que depèn dels sentits, també l’existència del meu cos, queda en suspens.

Però hi ha una cosa que resisteix: si dubto, o si m’enganyen, és que penso, i si penso, existeixo. «Jo soc, jo existeixo» és veritat cada vegada que ho penso. És la primera veritat indubtable, el cogito.

A partir d’aquí, Descartes fa el primer pas per separar el jo del cos, amb un argument que apareix al text: estic segur que existeixo; no estic segur que existeixi cap cos; per tant, el que soc no pot ser un cos. Soc una cosa que pensa, és a dir, que dubta, entén, afirma, nega, vol, no vol, imagina i sent.

La frase en treu una conseqüència. Imaginar és contemplar la figura o la imatge d’una cosa corpòria; si intento conèixer-me imaginant-me, em representaré com un cos, un aire subtil o un vapor, i tot això és precisament el que he posat en dubte. Com que ja sé que existeixo sense saber si hi ha cossos, la imaginació no em pot dir què soc: el coneixement de mi mateix ha de venir només de l’enteniment. És el primer pas cap al dualisme que Descartes completarà a la sisena meditació, on distingeix la ment, cosa pensant, del cos, cosa extensa.