Filosofia, PAU 2024 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Per a Kant, tenim l’obligació de fer una acció quan ho mana la llei moral, que coneixem a priori per la raó, no per l’experiència. El deure és la necessitat d’actuar per respecte a la llei, independentment de les inclinacions i de les conseqüències. Per saber si una acció és obligatòria, cal preguntar-se si la màxima que la guia es podria voler com a llei universal: qui fa una falsa promesa per obtenir diners no ho pot voler, perquè, si tothom ho fes, ningú no creuria cap promesa. També cal tractar la humanitat sempre com a fi i mai només com a mitjà. Aquesta obligació és categòrica: no depèn de cap fi que desitgem.

John Stuart Mill, a L’utilitarisme, respon d’una altra manera. Una acció és correcta en la mesura que tendeix a produir felicitat, entesa com a plaer i absència de dolor, i incorrecta en la mesura que produeix el contrari; i la felicitat que compta és la de tots els afectats, considerats imparcialment. Estem obligats a fer, d’entre les accions possibles, la que produeix més felicitat general. Les normes morals habituals, com dir la veritat o complir les promeses, resumeixen el que la humanitat ha après per experiència sobre què afavoreix la felicitat; normalment cal seguir-les, i quan entren en conflicte decideix el principi d’utilitat.

La diferència de fons és on es troba el fonament de l’obligació. Per a Kant, en la forma racional de la màxima: una falsa promesa és prohibida encara que en algun cas portés més felicitat. Per a Mill, en les conseqüències: dir la veritat i complir les promeses són regles molt útils, perquè sense confiança la vida social seria impossible, però admeten excepcions quan trencar-les evita un mal greu, com amagar una informació a un malfactor. A més, per a Kant una acció només té valor moral si es fa per deure; per a Mill, el motiu diu si l’agent mereix elogi, però no si l’acció és correcta. Tots dos busquen, però, un criteri universal i imparcial, que no permeti a ningú fer una excepció a favor seu.

Per a Hume, tots els continguts de la ment són percepcions, i tota idea ha de venir d’alguna impressió. Si tenim la idea d’un jo simple que roman idèntic al llarg de la vida, ha d’haver-hi alguna impressió d’on surti. Però quan mirem dins nostre sempre trobem alguna percepció particular, calor o fred, amor o odi, i mai un jo a part d’elles. Per això, al Resum del Tractat, Hume conclou que la ment no és una substància en què hi hagi les percepcions, sinó un sistema o una sèrie de percepcions diferents, unides entre si, però sense una simplicitat ni una identitat perfectes.

Descartes defensa just el contrari. A les Meditacions metafísiques, el jo és la primera certesa: encara que un geni maligne m’enganyés en tot, mentre penso, existeixo. I el que soc és una cosa que pensa, que dubta, entén, afirma, nega, vol, imagina i sent. El jo és una substància la naturalesa de la qual és pensar, i a la sisena meditació Descartes argumenta que és realment distinta del cos, perquè puc concebre clarament i distintament l’una sense l’altre, i que és indivisible, mentre que el cos sempre es pot dividir.

El contrast és radical. Descartes arriba al jo per la raó i en fa el fonament de tot el coneixement; Hume el busca en l’experiència i no el troba. Per a Descartes, el jo és una substància simple que té els pensaments; per a Hume, la ment és el conjunt dels pensaments, sense res que els sostingui. El mateix Resum critica Descartes: dir que el pensament en general és l’essència de la ment és inintel·ligible, perquè tot el que existeix és particular. Tots dos, però, parteixen del mateix lloc, l’examen de la pròpia ment des de dins; la diferència és si, a més dels pensaments, cal afirmar un subjecte que els tingui.

La tesi parteix d’una premissa, que els animals no són racionals, i en treu dues conclusions: que no tenim cap obligació moral envers ells i que, per tant, els podem criar només per menjar-nos-els sense preguntar-nos si compartirien aquest objectiu. Aplica als animals un criteri semblant al de Kant: només els éssers racionals, que poden fer seu el fi d’una acció, són fins en si mateixos, i els éssers sense raó tenen només el valor relatiu d’un mitjà. Crec que la tesi és falsa, perquè la racionalitat no és l’única cosa que fa que un ésser compti moralment.

La primera raó és que el que fa dolenta una acció és, sobretot, el mal que causa. Fer patir un gos per diversió és dolent perquè el gos pateix, no perquè sigui capaç de raonar, i molts animals senten dolor i por. John Stuart Mill ho va veure: el criteri de la moral és la felicitat, i l’utilitarisme la vol assegurar no només a tota la humanitat, sinó, tant com ho permeti la naturalesa de les coses, a tota la creació sensible. Si el patiment compta, el dels animals també compta.

La segona raó és de coherència. Un nadó no pot entendre els nostres objectius ni raonar com un adult, i ningú no en conclou que no tinguem cap obligació envers ell. Es pot objectar que només té drets qui també pot tenir deures, i que els animals no en tenen. Però el cas del nadó mostra que no és així: hi ha éssers que mereixen protecció encara que no puguin correspondre-hi.

Per tant, tenim almenys l’obligació de no fer patir els animals sense necessitat. Això no resol si és lícit menjar carn, però sí que exclou criar-los «simplement» com a coses, sense preocupar-nos de com viuen ni de com moren. La tesi, tal com està formulada, és falsa.

L’argument té una premissa molt sòlida: si cada creença s’hagués de justificar amb una altra, i aquesta amb una altra, la cadena no s’acabaria mai, de manera que no podem justificar totes les creences d’aquesta manera. D’aquí conclou que és acceptable creure algunes coses sense cap justificació. Accepto la premissa, però no la conclusió: no es pot passar de «no justificada per altres creences» a «sense cap justificació».

Una creença es pot justificar sense recolzar-se en altres creences. Que ara tinc fred, que veig una taula davant meu o que dos i dos fan quatre no ho dedueixo d’altres creences: ho justifica l’experiència directa o l’evidència. Descartes va construir el seu sistema sobre aquesta idea: buscava una primera veritat que no calgués deduir de cap altra perquè fos impossible dubtar-ne, i la va trobar en «jo penso, jo existeixo». La cadena s’atura, doncs, en uns fonaments, no en creences arbitràries.

L’objecció més forta ve de Hume. Ell va mostrar que no tenim cap argument per creure que el futur serà com el passat, i que ho creiem per costum. Sembla que això dona la raó a la tesi. Però el que Hume descriu és una creença que la natura ens imposa, com un instint, i que no podem deixar de tenir, no una que acceptem perquè «ja està bé». I, a partir d’aquí, el mateix Hume demana que el savi proporcioni la seva creença a l’evidència. Això és molt diferent d’acceptar qualsevol creença sense raons.

Per tant, l’argument demostra que la justificació ha de començar en algun lloc, no que pugui començar en qualsevol lloc. Si n’acceptéssim la conclusió tal com està, sense dir en quins casos ni per què, res no distingiria una creença bàsica d’una superstició. Per això hi estic en desacord.