Filosofia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Per a Plató, conèixer és arribar a una veritat immutable. A La República distingeix dos àmbits: el món sensible, canviant, del qual només tenim opinió, i el món intel·ligible, el de les idees, eternes i perfectes, que és l’objecte del coneixement veritable. L’al·legoria de la caverna ho il·lustra: els presoners prenen les ombres per la realitat, i només qui se n’allibera i, a través de la dialèctica, arriba a contemplar la idea del bé coneix el que és realment. La raó, deslliurada dels sentits, és el camí cap a una veritat que existeix independentment de nosaltres.

Nietzsche nega precisament aquest punt de partida. No hi ha un món veritable darrere de les aparences: és una invenció de qui no suporta un món canviant. Tot coneixement és interpretació des d’una perspectiva: a La genealogia de la moral diu que només hi ha un veure perspectivista, un «conèixer» perspectivista, i que, com més ulls posem sobre una cosa, més complet és el nostre concepte d’ella. Tampoc la voluntat de veritat no és neutral: Nietzsche pregunta per què volem la veritat a qualsevol preu i hi descobreix una forma de l’ideal ascètic, que desconfia de la vida.

El contrast és radical. Plató creu en una veritat única i objectiva, que la raó pot contemplar si s’allunya dels sentits; Nietzsche hi veu una ficció i defensa que tot coneixement neix d’una perspectiva vital. Per a Plató, el món sensible és una còpia imperfecta del món de les idees; per a Nietzsche, és l’únic que hi ha, i el «món veritable» és el que cal deixar enrere. Per això Nietzsche considera el platonisme l’origen de la metafísica que vol superar, i arriba a dir que el cristianisme és platonisme per al poble.

Per a Locke, el govern neix del consentiment de persones lliures i iguals. A l’estat de natura tothom té drets naturals a la vida, la llibertat i els béns, però la seva protecció és insegura, i per això els homes pacten formar una comunitat política i li confien el poder de fer lleis i de jutjar. El govern és un dipositari d’aquesta confiança: té un poder limitat pels drets que ha de protegir i depèn de la voluntat de la majoria. Si la traeix, el poble pot resistir-s’hi i substituir-lo.

Plató planteja la qüestió d’una manera molt diferent a La República. La ciutat justa no es funda en el consentiment de cada ciutadà, sinó en l’ordre que correspon a la naturalesa de cadascú. Hi ha tres classes, com hi ha tres parts de l’ànima: els productors, els guardians i els governants. La justícia consisteix que cadascú faci la tasca que li és pròpia, i el govern correspon als filòsofs, perquè són els únics que coneixen la idea del bé. Els altres ciutadans no governen: obeeixen qui sap.

El contrast és, doncs, sobre l’origen i el límit del poder. Per a Locke, la legitimitat ve de baix: dels drets i del consentiment dels governats, que conserven la capacitat de jutjar el govern i de resistir-s’hi. Per a Plató ve de dalt: del coneixement, i la majoria no té competència per decidir sobre el bé comú. Locke vol protegir l’individu davant del poder; Plató vol que el poder faci justa la ciutat sencera. Tots dos coincideixen, però, que el govern no existeix per al profit de qui governa, sinó per al bé dels governats.

La tesi fa dues afirmacions. La primera és general: la manera com parlem construeix com és el món. La segona és pràctica: per combatre el masclisme, val la pena esforçar-se a fer servir formes inclusives, com «tots i totes», en lloc del masculí genèric. Estic d’acord amb la segona, però no amb la formulació forta de la primera, i crec que la conclusió s’aguanta millor amb una raó més modesta.

Les paraules no construeixen el món en sentit literal: dir «totes» no apuja cap sou ni impedeix cap agressió. Però el llenguatge sí que orienta l’atenció, perquè decideix què anomenem i què deixem implícit. I el masculí genèric té un problema concret: és ambigu. Quan algú diu «els alumnes de la classe estan contents», no sabem si parla de tot el grup o només dels nois, perquè la mateixa forma serveix per a les dues coses. Les noies hi queden incloses, en el millor dels casos, per deducció.

Aquesta ambigüitat pesa més quan parlem d’oficis i càrrecs que històricament han ocupat homes, com «els metges», «els jutges» o «els directius»: si sempre en parlem en masculí, la manera de parlar no ajuda a corregir la idea que són cosa d’homes. Fer visibles les dones no resol la desigualtat, però hi contribueix, i ho fa amb un cost petit.

L’objecció més forta és que el masculí genèric és una regla gramatical que tothom entén, i que desdoblar-ho tot fa el discurs feixuc, com en «contents i contentes». Té part de raó: un text ple de desdoblaments es llegeix malament. Però l’esforç que demana la tesi no obliga a desdoblar cada paraula: hi ha formes col·lectives i genèriques, com «l’alumnat» o «les persones de la classe», que inclouen tothom sense carregar el text. Per tant, sí que és important fer aquest esforç, sempre que es faci amb seny.

La tesi sosté que una llei fonamental només obliga qui l’ha votada i que, per tant, una Constitució aprovada per la generació dels avis no obliga les generacions posteriors. Parteix d’una intuïció correcta, que l’obligació política ha de venir del consentiment, però en treu una conclusió que no se segueix. Hi estic en desacord.

Locke ja accepta la premissa al Segon tractat: cap pacte dels pares no pot obligar els fills, i cadascú queda obligat pel seu propi consentiment. Però distingeix dues maneres de consentir. L’exprés és el de qui declara que entra en una societat; el tàcit, el de qui hi viu i gaudeix de la seva protecció i dels seus béns. Qui viu sota una Constitució democràtica i en fa servir els drets, com votar, anar a judici o tenir propietats, l’accepta de fet, encara que no l’hagi votada.

A més, una Constitució democràtica no és una cadena eterna: preveu com reformar-la, i els drets que reconeix permeten a cada generació proposar-ne el canvi. Les noves generacions no estan sotmeses a la voluntat dels avis, sinó a un marc que poden modificar seguint unes regles comunes. I si cadascú només hagués d’obeir les lleis que ha votat, ningú no estaria obligat per les que ha votat en contra, i la convivència seria impossible.

L’objecció més forta és que el consentiment tàcit no és un consentiment de debò: ningú no tria on neix, i marxar del país no és una opció real per a la majoria. És cert, i per això el que justifica l’obediència no pot ser només el fet de viure-hi, sinó que la Constitució protegeixi els drets de tothom i es pugui reformar. Quan no és així, Locke mateix reconeix el dret de resistència contra un govern que traeix la confiança dels governats. Per tant, la Constitució obliga mentre és legítima, no pel fet que la votessin els avis.