Filosofia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

Sòcrates explica a Glaucó com s’ha d’interpretar la imatge de la caverna: cada element correspon a un aspecte de la realitat. La presó és el món visible i el foc que la il·lumina és el sol; sortir-ne i contemplar les coses de fora és l’ascensió de l’ànima cap al món intel·ligible.

Al final d’aquest ascens, i amb un gran esforç, es veu la idea del bé, la idea sobirana, que és causa de tot el que és bell i recte, i també de la veritat i del coneixement. Per això, qui vulgui actuar amb seny, en privat o en públic, ha d’haver contemplat aquesta idea.

«Ànima»: la part immortal de la persona, seu de l’intel·lecte, que pot elevar-se fins a conèixer el món intel·ligible.

«Conjectura»: una interpretació que s’admet provisionalment, sense poder assegurar encara si és veritable o no.

La frase tanca l’explicació de la imatge de la caverna i en treu una conseqüència pràctica: per obrar bé, tant en la vida de cadascú com en el govern de la ciutat, no n’hi ha prou amb l’opinió o amb la bona intenció; cal haver conegut la idea del bé. Plató uneix així coneixement i conducta: actuar bé requereix saber què és el bé.

Aquesta exigència es fonamenta en la teoria de les idees. Plató distingeix el món sensible, que percebem amb els sentits i que és canviant, imperfecte i ple d’error, i el món intel·ligible, on hi ha les idees o formes, eternes i immutables, més reals i perfectes. Les idees són els models de les coses visibles, i aquestes en són còpies imperfectes: una acció ens sembla bona o un cos ens sembla bell en la mesura que participa del bé en si o de la bellesa en si.

A cada món li correspon un grau de coneixement. Del món sensible només en tenim opinió; el coneixement autèntic, la ciència, és el de les idees, perquè només allò que és etern i immutable es pot conèixer de debò. Qui hi pot accedir és l’ànima, que és diferent del cos, i ho fa mitjançant la dialèctica, el raonament que s’eleva d’idea en idea sense recolzar-se en els sentits. L’ascensió del presoner fora de la caverna representa aquest camí.

Al capdamunt hi ha la idea del bé, la idea suprema. Saber què és el bé exigeix distingir les moltes coses que anomenem bones del bé en si mateix, que és el que les fa bones. Plató la compara amb el sol: així com el sol fa visibles les coses, la idea del bé fa que les idees es puguin conèixer. I, com diu el text, és causa de tot el que és bell i recte, fins i tot de la llum i del sol del món visible.

D’aquí la conclusió de la frase. Si actuar bé requereix conèixer el bé, només qui, a través de la dialèctica, ha arribat a contemplar la idea del bé pot obrar amb seny en privat i en públic. En la vida pública, això justifica el projecte polític de La República: han de governar els qui han fet aquest camí, els filòsofs, que després han de tornar a la caverna per ordenar la ciutat amb justícia.

El text planteja una objecció de Nussbaum a l’enfocament utilitarista, que mesura la qualitat de vida d’un país per la satisfacció de les preferències de la gent, tal com aquesta la declara quan se li pregunta.

El problema és que les preferències no són fixes, sinó que s’adapten a les condicions socials: qui ha après que certs béns no són per a la gent del seu gènere, la seva raça o la seva classe deixa de desitjar-los, com passa a moltes dones educades per quedar-se a casa. Com que l’utilitarisme només compta les preferències que de fet es tenen, no pot veure la injustícia d’aquestes privacions i acaba reforçant l’statu quo.

«Preferències adaptatives»: desitjos que una persona ajusta al que s’espera d’ella, deixant de voler el que creu inabastable.

«Objectiu social»: la fita que es proposa una societat, allò que considera que fa bona la vida dels seus membres.

La frase resumeix l’objecció que Nussbaum fa a l’enfocament utilitarista. Aquest enfocament avalua la qualitat de vida d’un país pel grau de satisfacció dels desitjos i les preferències dels seus habitants, i coneix aquest grau a través del que la gent diu quan se li pregunta si està satisfeta. Si l’objectiu social és satisfer les preferències que la gent té de fet, una societat on tothom es declara content semblarà una societat que funciona bé, encara que no sigui justa.

El problema és que les preferències no són una dada fixa, sinó que es formen dins d’unes condicions socials. Són preferències adaptatives: quan una persona veu durant anys que una cosa no és a l’abast de la gent com ella, sovint deixa de desitjar-la, sigui perquè renuncia a un desig que tenia, sigui perquè no l’arriba a tenir mai. Algú que ha crescut en un barri on ningú no va a la universitat pot no plantejar-se mai d’estudiar-hi i, tanmateix, no sentir-se privat de res.

Això és un problema greu per a l’utilitarisme. Com que pren les preferències declarades com a mesura, no té cap manera de detectar una privació quan la mateixa privació ha apagat el desig: la injustícia queda amagada darrere de la satisfacció. A més, si l’objectiu és només que la gent obtingui el que ja vol, les condicions que han deformat aquests desitjos queden intactes, i per això l’enfocament reforça l’statu quo: els grups marginats que han interioritzat la seva posició hi continuaran.

Nussbaum hi afegeix altres objeccions: l’utilitarisme suma les satisfaccions de tots i no mira si cada persona és tractada de manera justa; tracta com a comparables preferències que no ho són; i el cas de la màquina del plaer mostra que la satisfacció no és tot el que volem ni el que dona valor a una vida.

La seva alternativa és la teoria de les capacitats, que no pregunta què sent la gent, sinó què és capaç de fer i de ser realment. Des d’aquí sí que es pot dir que és injust que algú no tingui l’oportunitat de participar en la vida política, encara que no ho desitgi. És el cas de Vasanti, que abans de rebre suport i formació no trobava a faltar aquesta oportunitat, tot i que no tenir-la era un mal i una injustícia.