Filosofia, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

A la primera meditació, Descartes vol trobar alguna cosa absolutament certa i rebutja tot el que admeti el menor dubte. Els sentits de vegades enganyen i la possibilitat d’estar somiant posa en dubte l’existència dels cossos, però les veritats matemàtiques semblen resistir. Per poder dubtar també d’elles, Descartes suposa un geni maligne, tan poderós com astut, que l’enganya en tot: potser m’equivoco fins i tot quan sumo dos més tres. És una hipòtesi escèptica que no afirma, sinó que fa servir com a mètode: només serà un fonament allò que resisteixi fins i tot aquest engany. I el primer que hi resisteix és el jo: si el geni m’enganya, és que existeixo.

La idea de Déu té el paper contrari. A la tercera meditació, Descartes troba en la seva ment la idea d’un ésser infinit i perfecte, i argumenta que no la pot haver produït ell, que és finit i imperfecte, perquè la causa d’una idea ha de tenir almenys tanta realitat com la que la idea representa. Per tant, Déu existeix. I un Déu perfecte no pot ser enganyador, perquè enganyar és un defecte. Amb aquesta garantia, el que percebo amb claredat i distinció és vertader, i la hipòtesi del geni maligne queda refutada: torno a poder confiar en les matemàtiques i, més endavant, en l’existència del món material.

La comparació té tres punts principals. Primer, la funció: el geni maligne obre el dubte més radical i la idea de Déu el tanca; l’un fa caure les certeses i l’altra les reconstrueix. Segon, l’estatut: el geni maligne és una ficció que Descartes decideix suposar, mentre que la idea de Déu la troba en si mateix i en demostra l’objecte real. Tercer, tots dos són figures d’un poder il·limitat: a la primera meditació, Descartes es pregunta si Déu mateix no el podria enganyar, i hi posa el geni maligne perquè es diu que Déu és summament bo. Quan demostra que Déu existeix i és perfecte, l’omnipotència deixa de ser una amenaça i es converteix en la garantia del coneixement.

Per a Locke, un govern és legítim si neix del consentiment dels governats i si compleix la finalitat per a la qual l’han creat. En l’estat de natura tots som lliures i iguals i tenim drets naturals a la vida, la llibertat i els béns, però falten lleis conegudes, jutges imparcials i força per fer-les complir. Per això cadascú consent a unir-se en una societat política, que decideix per majoria. El govern rep el poder en confiança: ha de protegir els drets de tothom amb lleis estables i iguals per a tots. Si els viola, perd la seva legitimitat i el poble té dret a resistir-lo. Una societat justa és la que respecta els drets que els individus ja tenien abans de l’estat.

Per a Plató, a La República, la justícia de la ciutat no depèn del consentiment, sinó de l’ordre. La ciutat té tres classes: els productors, els guardians que la defensen i els governants. És justa quan cada classe fa la seva pròpia funció i no s’entremet en la de les altres, igual que l’ànima és justa quan la raó, amb l’ajuda de la part irascible, governa els desitjos. Han de governar els filòsofs, perquè només ells, gràcies a la dialèctica, coneixen la idea del bé i saben què convé a la ciutat sencera.

El contrast és clar. Per a Locke, la legitimitat ve de baix, del consentiment de persones lliures i iguals; per a Plató, ve del coneixement de qui governa, i el poble no n’és la font. Locke parteix dels drets de cada individu, que el govern ha de protegir; Plató parteix del bé del conjunt de la ciutat, al qual cada classe contribueix amb la seva tasca. Per a Locke, el poble pot jutjar quan el govern abusa; per a Plató, la majoria no sap governar. Tots dos coincideixen, però, que el poder no es justifica per la força ni pel profit de qui mana, sinó perquè serveix un bé que va més enllà dels governants.

La nostra amiga distingeix entre el que veu i el que sap. A la foto veu un cadell petit i ara veu un gos adult, tan diferents que, si només es fiés de l’aparença, no podria dir que són el mateix. Tot i així, n’està segura, i sosté que aquesta seguretat no li ve dels sentits. Hi estic d’acord, amb un matís: els sentits hi aporten les dades, però la identitat del Tro no és una cosa que es vegi, sinó una cosa que es jutja.

La raó principal és que cap percepció no conté la identitat. Mirant la foto i el gos, els sentits només em donen dues aparences, i són diferents. El que les lliga és un raonament: a casa només hi ha hagut un gos, aquest gos ha viscut amb nosaltres sense interrupció durant deu anys, i els cadells creixen i canvien de mida i de pelatge. D’aquí concloc que el cadell de la foto i el gos d’ara són el mateix animal. És el que Descartes observa amb el tros de cera a les Meditacions: quan s’escalfa, en canvien totes les qualitats sensibles, i tanmateix jutgem que és la mateixa cera, perquè la coneixem amb l’enteniment i no amb la vista.

Es pot objectar que totes aquestes dades provenen, al capdavall, dels sentits: la nostra amiga ha vist el Tro cada dia i recorda que no n’ha tingut cap altre. És veritat, però això no desmenteix la tesi. Els sentits donen moltes percepcions separades en el temps; afirmar que totes són d’un mateix gos és un judici que les connecta i que va més enllà de cadascuna. Fins i tot si el veterinari llegeix el xip del gos, el que veu és un número; la conclusió que és el mateix animal la treu ell.

Per tant, estic d’acord amb la nostra amiga: el que li permet afirmar que el cadell de la foto és el Tro no són els sentits, sinó la capacitat de jutjar a partir del que els sentits li han donat al llarg del temps.

La tesi diu que les protestes que alteren de debò la vida dels altres, com les vagues, els talls de carreteres o les grans manifestacions, tenen un efecte positiu indirecte: com que els governs saben que es poden produir, intenten no perjudicar greument ningú. És una tesi «potser paradoxal» perquè defensa una cosa molesta pels seus efectes, i no diu que cada protesta sigui justa. Hi estic d’acord.

La primera raó és que la protesta transmet una informació que les eleccions no donen. A les urnes cada vot compta igual i només s’hi va de tant en tant, de manera que un govern podria aprovar una mesura que perjudica molt una minoria sense pagar-ne cap preu. Quan aquesta minoria pot alterar la vida social, el govern descobreix com de greu és el perjudici i l’ha de tenir en compte. La segona raó és que l’efecte és sobretot preventiu: un govern que sap que els afectats es poden mobilitzar els escolta abans de decidir i busca solucions menys dures. Locke defensa una idea semblant al Segon tractat: saber que el poble pot resistir els governants que abusen del poder és la millor manera d’evitar l’abús.

L’objecció més forta és que el cost recau sobre persones que no hi tenen cap culpa, i que els col·lectius amb més capacitat de bloquejar obtenen més que els que no en tenen. És cert, i per això la protesta ha de tenir límits: ha de ser pacífica i proporcionada, ha de respectar els serveis essencials, i la decisió final correspon a les institucions democràtiques. Però si es prohibís cada protesta que molesta, la protesta perdria tota la força, i només serien escoltats els grups que ja tenen influència per altres vies.

Per tant, malgrat les molèsties, la possibilitat de protestar d’aquesta manera fa que els governs actuïn amb més cura, i això contribueix al bon funcionament de la societat.