Filosofia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 2) resolt

Per a Kant, la moral no es pot fonamentar en l’experiència ni en la felicitat, sinó només en la raó. L’única cosa bona sense restricció és la bona voluntat, la que actua per deure, per respecte a la llei moral. Aquesta llei s’expressa en un imperatiu categòric, que mana sense condicions: actuar només segons una màxima que puguem voler com a llei universal i tractar la humanitat sempre com a fi i mai només com a mitjà. Una acció té valor moral pel principi que la mou, no pel que aconsegueix.

John Stuart Mill defensa a L’utilitarisme una ètica de les conseqüències. El seu criteri és el principi d’utilitat o de la màxima felicitat: una acció és correcta en la mesura que tendeix a produir felicitat, entesa com a plaer i absència de dolor, i incorrecta en la mesura que produeix el contrari. No compta només la felicitat de qui actua, sinó la de tots els afectats, considerats imparcialment. A més, Mill distingeix la qualitat dels plaers: els de l’enteniment i els dels sentiments morals valen més que els del cos.

La diferència de fons és on posen el valor moral. Kant valora el motiu: una acció feta per deure és bona encara que surti malament, i n’hi ha que estan prohibides sigui quin sigui el resultat, com fer una falsa promesa o fer servir algú com a simple instrument. Mill valora el resultat: el motiu diu si l’agent mereix elogi, però no si l’acció és correcta. Per a Kant, la felicitat no pot fonamentar la moral perquè és un fi empíric, que cadascú entén a la seva manera; per a Mill, és l’únic fi desitjable per si mateix. Tots dos, però, busquen un principi universal i imparcial, que no privilegiï l’interès de qui actua.

Descartes és racionalista: la raó és la font i la garantia del coneixement. Els sentits de vegades enganyen i no poden fonamentar res. Seguint el model de les matemàtiques, només admet com a vertader el que la ment percep de manera clara i distinta. Amb el dubte metòdic arriba a una primera veritat indubtable, la seva pròpia existència com a cosa que pensa, i des d’ella, raonant, demostra l’existència de Déu i, gràcies a la veracitat divina, la del món. La raó té idees innates, com la de Déu, i pot arribar per si sola a veritats sobre la realitat.

Hume, empirista, inverteix aquest ordre. Tots els continguts de la ment són percepcions, i les idees són còpies de les impressions. La raó, per si sola, només coneix relacions entre idees, com les de la geometria i l’aritmètica, que són certes però no diuen res del que existeix. El coneixement de fets descansa en l’experiència i en la relació de causa i efecte, i aquesta inferència no la fonamenta la raó, sinó el costum. Per això Hume desconfia de la metafísica, que pretén conèixer amb la raó el que cap experiència no pot mostrar.

El contrast és, doncs, sobre l’abast de la raó. Per a Descartes, la raó fonamenta i corregeix l’experiència i demostra l’existència de Déu i la distinció entre l’ànima i el cos; per a Hume, la raó sense experiència no pot establir cap fet, i les afirmacions metafísiques queden sense justificació. Descartes busca una certesa absoluta i creu trobar-la; Hume conclou que el coneixement dels fets només és probable i defensa un escepticisme moderat. Tots dos parteixen, però, del mateix gest: examinar críticament les idees de la ment abans d’afirmar res sobre el món.

La tesi argumenta per analogia: l’esclavitud és inacceptable fins i tot si l’esclau hi consent, perquè converteix una persona en un objecte del qual es fa ús, i la prostitució faria el mateix. La pregunta és moral, no legal: no es tracta de si la prostitució hauria d’estar prohibida, sinó de si és correcta quan hi ha un consentiment real. Crec que l’analogia falla en el punt decisiu i que, per tant, la tesi no queda demostrada amb aquesta raó.

Per què l’esclavitud consentida continua sent inacceptable? Perquè qui es ven com a esclau ho cedeix tot i per sempre: deixa de ser una persona amb drets i ja no pot retirar el consentiment que ha donat. El seu consentiment destrueix la llibertat de la qual naixia. En la prostitució exercida per una persona adulta i lliure, en canvi, no es ven la persona, sinó un servei limitat en el temps: qui l’ofereix conserva els seus drets, pot posar condicions i pot deixar-ho quan vulgui.

A més, cobrar per un servei que es fa amb el propi cos no converteix ningú, per si sol, en un mer objecte: també ho fan el fisioterapeuta o l’esportista professional, i no els reduïm a coses mentre respectem la seva voluntat i les seves condicions. Tractar algú com un objecte és ignorar la seva voluntat, i el consentiment lliure és justament el contrari.

L’objecció més forta té dues cares. La primera és que aquest consentiment poques vegades és lliure: moltes persones es prostitueixen per pobresa o per deutes, o són víctimes del tràfic de persones. És cert, i en aquests casos la prostitució és clarament inacceptable, però per la coacció, que és una tesi diferent. La segona és que la intimitat sexual no es pot separar de la persona com un servei qualsevol. Pot ser una raó per veure en la prostitució un problema moral propi, però no la fa equivalent a l’esclavitud, que anul·la la persona sencera i per sempre. Per tant, cal condemnar sense reserves la prostitució forçada, però l’analogia amb l’esclavitud no resol si la prostitució lliure és acceptable: això s’ha de discutir amb altres raons.

L’argument té força. Parteix d’una observació que sembla indiscutible, que tot el que hi ha al món té una causa, i d’una intuïció molt estesa, que una cadena infinita de causes no explicaria res, perquè cada baula remetria a una altra sense arribar mai a un fonament. Si s’accepten aquestes dues premisses, cal una primera causa no causada. Tanmateix, crec que l’argument no demostra el que pretén, i el problema no és la conclusió, sinó tres dels passos que hi porten.

Primer, l’excepció del final no està justificada. El segon pas diu que cada causa ha de tenir, al seu torn, una causa, i al final s’admet una causa que no en té. L’argument només evita la contradicció limitant la regla als objectes del món, però no diu per què s’hi hauria d’aturar: afirmar que fora del món hi ha alguna cosa que no necessita causa és justament el que caldria demostrar. Segon, no està justificat que una cadena infinita sigui absurda: no la podem imaginar sencera, però això no la fa contradictòria, i les matemàtiques treballen amb sèries infinites sense cap problema.

Tercer, encara que acceptéssim una primera causa, no se seguiria que fos Déu, és a dir, un ésser personal, savi i bo: podria ser un fet físic sense consciència. Hume, a la Investigació sobre l’enteniment humà, ajuda a veure per què: la relació de causa i efecte només la coneixem per l’experiència de fets que es repeteixen junts, i no tenim cap experiència de l’origen del món sencer. Aplicar la causalitat més enllà de tota experiència és fer-la servir on ja no sabem si val.

Es pot objectar que Déu no és una baula més de la cadena, sinó un ésser necessari, la raó de ser de tot. Però aquesta resposta canvia l’argument: ja no raona a partir d’una cadena de causes, sinó que afirma que hi ha un ésser que existeix per necessitat, i això s’ha de provar d’una altra manera. Per tant, l’argument, tal com es presenta, no demostra que Déu existeixi, tot i que tampoc no demostra que no existeixi.