Filosofia, PAU 2022 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

Nietzsche fa una genealogia de la moral: es pregunta d’on venen els valors i quin valor tenen. Hi distingeix la moral dels senyors, nascuda de l’autoafirmació dels forts, que anomenen «bo» el que és noble, i la moral dels esclaus, nascuda del ressentiment dels febles, que anomena «malvat» el fort i converteix la humilitat, la compassió i l’obediència en virtuts. Aquesta segona moral, que veu triomfar amb el cristianisme, és per a ell contrària a la vida, i per això proposa una transvaloració de tots els valors.

Kant, en canvi, busca el fonament de la moral en la raó. La moral és universal i necessària: la bona voluntat actua per deure, per respecte a una llei que la raó es dona a si mateixa. Aquesta llei s’expressa en l’imperatiu categòric, que mana actuar segons màximes que puguin valer com a llei universal i tractar tota persona com a fi en si mateixa. La moral, doncs, és la mateixa per a tots els éssers racionals.

El contrast és profund. Per a Kant, la moral és una qüestió de raó i obliga tothom de la mateixa manera; per a Nietzsche, tota moral té un origen històric i psicològic, i una moral igual per a tothom afavoreix els febles i anivella les diferències. Kant posa el valor en el deure, que s’imposa a les inclinacions; Nietzsche hi veu una forma de negar la vida i defensa uns valors que n’afirmin la força. I mentre Kant fonamenta la dignitat en la igualtat de tots els éssers racionals, Nietzsche desconfia d’aquesta igualtat i defensa que hi ha d’haver una jerarquia entre els homes.

Per a Hume, la ment és el conjunt de les seves percepcions. Totes es divideixen en impressions, vives i immediates, com les sensacions i els sentiments, i idees, que en són còpies més febles. Les idees s’associen segons uns principis, la semblança, la contigüitat i la relació de causa i efecte, i el costum explica com passem de les unes a les altres. Quan Hume busca una impressió del jo, no la troba: només troba percepcions particulars. Per això, al Tractat i al seu Resum, afirma que la ment no és res més que un feix o una successió de percepcions, i no una substància que les sostingui.

Descartes, en canvi, concep la ment com una substància pensant. El primer coneixement indubtable és el cogito: puc dubtar de tot, però no que, mentre dubto, penso i existeixo. La ment és una cosa que pensa, és a dir, que dubta, entén, vol i imagina, i es coneix amb més certesa que el cos. És una substància diferent del cos, que és extensió, i té idees innates, com la de Déu, que no venen dels sentits.

El contrast toca tres punts. Primer, la naturalesa de la ment: per a Descartes és una substància, el jo que pensa; per a Hume, una successió de percepcions sense cap substància al darrere. Segon, l’origen dels continguts: Descartes admet idees innates; Hume les fa derivar totes de les impressions. Tercer, el coneixement d’un mateix: per a Descartes, el cogito és la certesa més ferma; per a Hume, no tenim cap impressió del jo i, per tant, cap idea clara d’una substància pensant. Tots dos parteixen, però, del mateix lloc: examinar els continguts de la ment abans de dir res sobre el món.

Abans de dir si hi estic d’acord, cal aclarir què vol dir l’afirmació. Presa literalment, és estranya: si Déu existeix, és etern i no pot morir; i si no existeix, mai no ha viscut. Però la frase és de Nietzsche, i ell no la fa servir com una tesi sobre l’existència de Déu, sinó com un diagnòstic de la nostra cultura: la fe en Déu ha deixat de ser el fonament compartit dels valors, de la veritat i del sentit de la vida a Occident. Entesa així, hi estic d’acord.

La primera raó és que allò que abans es justificava per Déu ara es justifica sense ell. Les lleis es fonamenten en la sobirania popular i en els drets humans, no en la voluntat divina; la ciència explica la natura sense recórrer a Déu; i molts creients defensen en públic les seves posicions morals amb arguments que tothom pot acceptar, no amb la revelació. Déu ha passat de ser el centre del món comú a ser una creença privada.

La segona raó és que aquesta pèrdua ha tingut les conseqüències que Nietzsche anunciava. Si Déu era la garantia de la moral, quan desapareix cal preguntar d’on treuen ara els valors la seva autoritat. Per això avui discutim tant si hi ha valors objectius o si tot és opinió: és el buit que Nietzsche anomenava nihilisme i que, segons ell, només es podia superar creant valors nous que afirmin aquesta vida.

L’objecció més forta és que milions de persones continuen creient en Déu i practicant una religió, i que, per tant, Déu no ha mort. Però aquesta objecció confon dues coses: Nietzsche no diu que ningú no cregui en Déu, sinó que la fe ja no organitza la vida col·lectiva. Que creure sigui una opció personal, i no l’horitzó que tothom dona per descomptat, és justament el que vol dir que Déu ha mort.

El text conclou que, com que fins ara la natura s’ha comportat de manera regular, estem justificats a creure que ho continuarà fent. És el raonament inductiu que fem servir constantment, i té tota l’aparença de ser correcte. Hi estic en desacord en un punt precís: la regularitat passada explica per què esperem la futura, però no la justifica racionalment, perquè l’argument dona per suposat el que vol demostrar.

Hume ho va mostrar a la Investigació sobre l’enteniment humà. Tots els raonaments sobre fets es basen en la relació de causa i efecte, que coneixem per l’experiència, i l’experiència només ens parla dels casos observats. Per passar d’aquests casos als futurs cal una premissa més: que la natura és uniforme. Aquesta premissa no es pot demostrar, perquè el seu contrari no és contradictori: que demà no surti el sol és tan concebible com que surti. I justificar-la per l’experiència passada seria circular, perquè seria suposar que el futur s’assemblarà al passat.

Per tant, el text té raó en la descripció i s’equivoca en la justificació. Que hàgim vist sempre una regularitat explica que esperem que es repeteixi: és el costum, que Hume considera la gran guia de la vida humana. Però el costum és un fet psicològic, no una raó, i no garanteix res sobre els casos que encara no hem vist.

L’objecció més forta és que, si la inducció no està justificada, tota la ciència s’enfonsa, i això sembla absurd. Però negar que el passat demostri el futur no obliga a abandonar la ciència: obliga a entendre que les seves lleis són hipòtesis molt confirmades, no veritats demostrades, i que una observació nova sempre les pot corregir. És raonable continuar confiant en la regularitat, però sabent que és una confiança i no una prova.