Llengua catalana, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 4) resolt

El tema és el viatge inacabable de l’ésser humà, i en especial de l’artista o del poeta, que no s’ha d’aturar mai: ha d’impregnar-se de tot el coneixement i anar-ne pujant els graons sense fi. És un viatge espiritual, «sempre, sempre mar endins», cap a l’espai infinit del coneixement.

Vol dir que, en el viatge de la vida, no s’ha de mirar mai enrere ni pensar en el retorn: el poeta demana a l’esperit que oblidi el retorn a la terra i al port, perquè el viatge «no s’acabarà mai més».

El poema es divideix en cinc quartetes, estrofes de quatre versos d’art menor, amb rima consonant i encreuada: enlaire rima amb aire, i roïns, amb endins.

Amb l’«aigua mansa de cap port», el poeta es refereix a l’immobilisme i al tradicionalisme propis de la societat burgesa de la seva època i, en general, al conformisme: la tranquil·litat de qui s’atura i deixa de buscar.

La paradoxa uneix idees oposades en una afirmació que sembla contradictòria; l’antítesi, en canvi, contraposa dues idees amb mots de significat oposat, sense contradicció. El vers «M’exalta el nou i m’enamora el vell» conté una antítesi: nou i vell s’oposen.

a) Fals. La biografia explica la vida d’una persona escrita per una altra; l’autobiografia, la que l’autor escriu sobre si mateix. No són sinònims.

b) Fals. L’Atlàntida és de Jacint Verdaguer; Bonaventura Carles Aribau és l’autor de l’oda «La pàtria».

c) Fals. El sonet té catorze versos: dos quartets i dos tercets, no dos apariats.

d) Vertader. Narcís Oller és el gran novel·lista del realisme i del naturalisme catalans, autor de La febre d’or i La bogeria.

e) Vertader. Vita flumens presenta la vida com un riu que flueix fins a la mar, que és la mort.

Els versos isosil·làbics tenen tots el mateix nombre de síl·labes i el mateix repartiment dels accents, com els decasíl·labs d’un sonet. Els anisosil·làbics, en canvi, tenen un nombre de síl·labes diferent o s’estructuren de manera diversa, com en un poema que alterna octosíl·labs i tetrasíl·labs.

a) Vertader. La tanka és una composició lírica breu d’origen japonès, de cinc versos.

b) Fals. El dodecasíl·lab és el vers de dotze síl·labes, tingui cesura o no; quan en té una que el divideix en dos hemistiquis de sis, s’anomena alexandrí.

c) Fals. Pere Calders destaca com a narrador, sobretot com a autor de contes, no com a poeta.

d) Fals. Carpe diem convida a gaudir del present, i memento mori recorda que hem de morir: són tòpics diferents.

e) Vertader. Solitud és la novel·la més coneguda de Caterina Albert, que signava amb el pseudònim de Víctor Català.

3.1.1. Complement de règim (o preposicional). El nom interès, com el verb interessar-se, demana la preposició per (interès per alguna cosa): el sintagma és el complement preposicional que regeix aquest mot. No és un complement directe ni indirecte, ni tampoc un predicatiu.

3.1.2. Oració subordinada adverbial causal. La introdueix la conjunció perquè i explica la causa de les revoltes: per què n’hi va haver.

3.1.3. Atribut. Inqüestionable és l’adjectiu que acompanya el verb copulatiu ésser (fos) i diu una qualitat del subjecte, el dret a viure il·limitadament; es pot substituir per ho: si ho fos.

3.1.4. Oració subordinada adjectiva o de relatiu de complement del nom. El relatiu que reprèn la fractura social i és el complement directe de provocaria, que té com a subjecte la immortalitat.

3.1.5. Complement del nom. L’adjectiu generacional modifica els noms purga i neteja: diu de quina mena és la purga o la neteja.

a) «Què podem fer sinó esperar que arribi?» i «Si no s’hagués torbat tant, ja hi seria». Sinó vol dir ‘a part de, excepte’; si no és la conjunció condicional si seguida de l’adverbi no.

b) «Em pregunto quan arribarà en Joan» i «Quant de temps fa que l’esperes?». Quan pregunta pel temps (‘en quin moment’); quant expressa quantitat (quant de temps).

c) «No vagis tan de pressa» i «No sabia que no t’agradava que corregués tant». Tan va davant d’un adjectiu o d’un adverbi, com de pressa; tant modifica un verb, com corregués.

d) «No es va presentar com a representant de l’empresa» i «sinó com el director general». Com a vol dir ‘en qualitat de’ i va davant d’un nom sense article; davant d’un article (el director general) es fa servir com.

e) «No sé per què fan tant de soroll» i «Perquè fan una festa». Per què pregunta la causa, també en una interrogativa indirecta; perquè és la conjunció causal que introdueix la resposta.

a) «L’acusat ha estat interrompent constantment el tribunal»: gerundi d’interrompre, que completa la construcció estar + gerundi.

b) «Qui ha difós aquest escrit»: participi de difondre, en masculí singular, que forma el perfet amb ha.

c) «han continuat ballant, rient i bevent»: gerundi de beure, coordinat amb ballant i rient.

d) «el gos gruny»: present d’indicatiu de grunyir, en tercera persona del singular, en el mateix temps que acosto i separa.

e) «i finalment batran els ous»: futur de batre, en tercera persona del plural, com ratllaran i afegiran.

«Era el mes de maig. Vaig veure com un home es posava una caputxa i caminava fins a un cotxe aparcat al mig del carrer. Portava unes botes amb sola de cautxú i reia com un boig.»

En aquests mots, la grafia tx representa el so [tʃ], i la ig final també sona [tʃ] davant d’una pausa, com a maig i boig, a final de frase. En canvi, a Vaig veure i a mig del, la ig final va seguida d’una consonant sonora (v, d) i es pronuncia sonora, [dʒ]: per això no es subratlla.

a) «Mentre ell dormisquejava a la butaca» (o dormitava): imperfet de dormisquejar, verb derivat de dormir que vol dir ‘dormir lleugerament, a estones’.

b) «va aconseguir d’impermeabilitzar aquests teixits»: verb derivat de l’adjectiu impermeable amb el sufix -itzar, ‘fer impermeable’.

c) «el va bastonejar sense compassió»: verb derivat de bastó amb el sufix -ejar, ‘pegar amb un bastó’.

d) «mentre es clenxinava amb les mans els cabells»: imperfet de clenxinar, verb derivat de clenxa, ‘pentinar fent la clenxa’.

e) «Encara que s’esgargamellava cridant»: imperfet d’esgargamellar-se, verb derivat de gargamella (‘gola’), ‘cridar fins a fer-se mal a la gola’.

«—La carn amb olives és exquisida. —D’acord, però a mi m’agrada més el pollastre amb prunes. —Bé, ja veig que contra gustos no hi ha res escrit.»

És: la forma del verb ésser porta accent diacrític, que la distingeix del pronom es.

Exquisida: el femení d’exquisit és exquisida, amb d.

D’acord: s’escriu amb d final, com acordar.

Mi: és un monosíl·lab i no porta accent.

No hi ha res escrit: el pronom en sobra, perquè el complement ja és a la frase (res escrit).

És un text en valencià.

Tres trets diferents que es poden subratllar: «No te vullc», amb la forma vullc de la primera persona del present de voler; «debaes te calfes el cap», amb la caiguda de la d entre vocals (debades); i «eixa expressió», amb el demostratiu eixa.

També es podrien subratllar el pronom en forma plena te (te vullc, te voldré, te calfes: és un sol tret), calfes (escalfes), Xica (‘noia’), l’imperfet de subjuntiu oïra (oís), els possessius àtons ton i mon (ton pare, Mon pare: un sol tret), soltat (‘dit’) o la preposició en per amb (en tu). Només se’n subratllen tres, i de trets diferents.

«La vida eterna semblava cada vegada més a l’abast amb l’ajuda de la ciència i la tecnologia. Els teòrics més optimistes de la Singularitat i la Iniciativa 2045 consideraven factible que, d’aquí a trenta anys, tinguéssim la tecnologia necessària per aconseguir-la. Empreses com Google, Apple o IBM invertien en investigacions sobre la reversió de l’envelliment i la immortalitat. […]

L’ésser humà era un animal comunitari i la (re)introducció d’un individu provinent del passat en una societat del futur era, com a mínim, problemàtica pel que fa a l’equilibri emocional del renascut. A part dels problemes ètics, també n’hi hauria d’econòmics i mèdics. Fer reviure algú al cap de, per exemple, cinc-cents anys no assegurava que el renascut tingués cap interès per la societat que trobés quan retornés al món.»

Al fragment original s’hi subratllen les deu formes de present: sembla, consideren, tinguem, inverteixen, és, és, assegura, tingui, trobi i retorni. Els presents de subjuntiu passen a l’imperfet de subjuntiu (tinguéssim, tingués, trobés, retornés), i el condicional hauria no canvia, perquè no és un present.

Viure eternament és un somni antic de la humanitat. Si jo pogués fer-ho, crec que la meva vida canviaria de manera profunda, tant per bé com per mal.

D’entrada, disposaria de tot el temps del món. Podria estudiar totes les disciplines que m’interessen, aprendre idiomes, llegir els llibres que sempre ajorno i viatjar per tot el planeta sense pressa.

Ara bé, també hi hauria inconvenients greus. Veuria envellir i morir les persones que estimo, i amb el pas del temps em podria sentir sol en una societat cada vegada més estranya. A més, sense un final, potser perdria l’interès per les coses i tot em semblaria repetitiu.

En definitiva, la immortalitat em donaria moltes oportunitats, però em faria valorar menys cada moment. Potser el que dona sentit a la vida és, precisament, que s’acaba.