Llengua catalana, PAU 2025 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 1) resolt

El poema expressa l’estat d’ànim del poeta: la tristesa i el dolor profunds que li ha causat una desgràcia personal. El jo poètic s’identifica amb l’esqueix d’un arbre que la tempesta i el llamp han destrossat, i diu que només viu per plànyer la part de si mateix que ha perdut.

Són versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb una cesura a la meitat que divideix cada vers en dos hemistiquis de sis síl·labes; en el primer vers, per exemple, la cesura cau després d’arbre. El poema és un sonet: dos quartets i dos tercets.

A la tercera estrofa, el primer tercet. Els tres versos comencen amb la conjunció i («I l’amargor de viure», «i sent», «i m’aida»), que encara es repeteix dins del segon vers («i sent pujar la saba»). Aquesta repetició de la conjunció entre les oracions alenteix el ritme i intensifica l’expressió del dolor.

Un exemple d’hipèrbaton és el vers «i el llamp fins a la terra ma soca migpartí», que altera l’ordre habitual de la frase: i el llamp migpartí ma soca fins a la terra.

També ho són «obert i sens entranyes que de la soca resta» (que resta de la soca) i «cremar he vist ma llenya» (he vist cremar ma llenya).

Totes dues són composicions populars. L’auca combina quaranta-vuit dibuixos o gravats amb quaranta-vuit rodolins, generalment heptasíl·labs, que n’expliquen la història. La corranda és una cançó improvisada, normalment una quarteta d’heptasíl·labs amb rimes consonants senzilles, de tema amorós, festiu o satíric.

a) Vertader. Tots dos termes designen una estrofa de cinc versos; habitualment, quintet designa l’estrofa de cinc versos d’art major, i quinteta, la de cinc versos d’art menor.

b) Fals. El haiku és una composició d’origen japonès, un poema molt breu de tres versos.

c) Fals. En el monòleg parla un sol personatge; quan en parlen dos o més, és un diàleg.

d) Fals. L’hendecasíl·lab té onze síl·labes; el vers de deu síl·labes és el decasíl·lab.

e) Vertader. El mim és una representació teatral sense paraules, feta només amb gestos i moviments.

No són sinònims. El Renaixement és el moviment cultural europeu dels segles XV i XVI, entre l’edat mitjana i la moderna, que reviu l’antiguitat clàssica. La Renaixença és el moviment literari català del segle XIX que vol fer renéixer el català com a llengua literària.

a) Fals. Àngel Guimerà va escriure moltes obres de teatre, com Terra baixa, Mar i cel o Maria Rosa.

b) Vertader. Locus amoenus és el tòpic del paisatge idíl·lic i agradable, el ‘lloc amè’.

c) Vertader. La personificació, o prosopopeia, atribueix qualitats humanes a animals, a objectes o a conceptes.

d) Fals. La hipèrbole és una exageració, i l’hipèrbaton, una alteració de l’ordre habitual de les paraules: són figures diferents.

e) Fals. El panegíric és un discurs o un escrit d’elogi; la composició breu i incisiva, sovint satírica, és l’epigrama.

3.1.1. Complement o objecte directe. El pronom el reprèn un exemple d’aquesta realitat, que s’ha avançat al començament de la frase, i és el complement directe de veure: podem veure un exemple, el podem veure.

3.1.2. Complement agent. L’oració és passiva (van ser desplaçats), i el sintagma introduït per per indica qui fa l’acció: uns altres van desplaçar part dels residents.

3.1.3. Oració subordinada adjectiva o de relatiu de complement del nom. El relatiu que reprèn el nom ciutats, el seu antecedent, i l’oració especifica de quines ciutats es parla.

3.1.4. Complement o objecte indirecte. El pronom els (’ls, darrere de se) es refereix als veïns: la pujada de lloguers que s’aplicarà als veïns. El subjecte d’aplicarà és el relatiu que, que reprèn la pujada de lloguers.

3.1.5. Complement de règim (o preposicional). El verb oposar-se exigeix la preposició a (s’oposen a alguna cosa), i el complement es pot substituir per hi: s’hi oposen.

a) «Tant de bo en Joan arribés a trobar l’anell» i «l’haurien fet tan feliç». Tant de bo és la locució que expressa un desig; tan va davant d’un adjectiu, com feliç.

b) «M’agradaria saber per què no t’agrada el llibre» i el títol de Quim Monzó, El perquè de tot plegat. Per què (preposició i pronom interrogatiu) pregunta la causa, també en una interrogativa indirecta; el perquè és un nom que vol dir ‘la causa’.

c) «No te’l mengis, si no t’agrada» i «no t’agrada el peix sinó la carn». Si no és la conjunció condicional si seguida de l’adverbi no (‘en cas que no’); sinó és la conjunció adversativa que, després d’una negació, introdueix l’element correcte.

d) «No sé què argumentava la Maria» i «per molt que digui». Què, tònic, és el pronom interrogatiu d’una interrogativa indirecta; que, àton, és la conjunció de la locució concessiva per molt que.

e) «tan bon dibuixant com el seu germà» i «el supera com a retratista». Com introdueix el segon terme de la comparació d’igualtat (tan… com); com a vol dir ‘en qualitat de’ i va davant d’un nom sense article.

a) «al pare li complaïa»: imperfet d’indicatiu de complaure, en tercera persona del singular, perquè és un fet habitual del passat («Fa uns quants anys»); el subjecte és l’oració que vinguessin amics a casa nostra.

b) «cal que cullis»: present de subjuntiu de collir, en segona persona del singular, perquè cal que demana el subjuntiu; la vocal o de l’arrel passa a u quan és tònica (culls, cullis).

c) «que tots nosaltres cabéssim»: imperfet de subjuntiu de cabre, en primera persona del plural, que demana el verb principal no hauria cregut que.

d) «l’han absolt»: participi d’absoldre, en masculí singular, que concorda amb l’acusat.

e) «la infermera et traurà»: futur de treure, en tercera persona del singular, perquè l’acció és posterior («D’aquí a una setmana»); en el futur, la vocal e de l’arrel passa a a (trauré, traurà).

«El 2 de maig van trobar el cartutx perdut al mig del bosc. Un home en va donar l’avís i el policia se’l va posar a la butxaca. Van veure també un raig de sang de color ben roig que era al seient d’un cotxe de matrícula de Txèquia.»

En aquests mots, la grafia tx representa el so [tʃ], i la ig final també sona [tʃ] davant d’una consonant sorda, com la q de que (roig que). En canvi, a maig van, mig del i raig de, la ig final va seguida d’una consonant sonora (v, d) i es pronuncia sonora, [dʒ]: per això no es subratlla.

a) «un gran adoloriment a tot el cos»: nom de la família de dolor, format a partir del verb adolorir amb el sufix -iment.

b) «una gran troballa»: nom derivat de trobar amb el sufix -alla, que designa allò que s’ha trobat.

c) «la seva crueltat»: nom derivat de l’adjectiu cruel amb el sufix -tat, que indica una qualitat.

d) «El negacionisme designa l’actitud que nega fets històrics demostrats»: nom derivat de negació amb el sufix -isme, que designa una actitud o una doctrina.

e) «Volia cursar musicologia»: nom format a partir de música i l’element -logia (‘estudi, ciència’).

«Ens obriran les portes del palau i ens hi instal·larem. No sabia que el patge duia un casc daurat i a la mà, una llança de dos metres.»

Instal·larem: el verb instal·lar s’escriu amb ela geminada.

Ens hi instal·larem: el mateix no serveix per reprendre un nom que ja s’ha dit (el palau); en aquest cas cal el pronom feble hi.

Patge: s’escriu amb g, com els mots acabats en -atge (viatge, paisatge).

Duia: no porta accent, com creia o veia.

Daurat: la forma catalana és daurat, de daurar; dorat és un castellanisme.

És un text en rossellonès, el català de la Catalunya del Nord.

Tres trets diferents que es poden subratllar: «Pas res!», amb la negació feta només amb pas; «que som bèstia», amb la forma som de la primera persona del present d’ésser; i «que vaig a li parlar», amb el pronom feble davant de l’infinitiu.

També es podrien subratllar ho (d’ho provar) i me (me repetir), però són el mateix tret que li, el pronom davant de l’infinitiu, i només en compta un; o bé seua (per seva), tenes (per tens), ne i jo d’«A ne jo» (‘a mi’), el pronom me de «ja me triga» (‘ja em triga’) o el mot sauma (‘somera’). Només se’n subratllen tres, i de trets diferents.

«Paradoxalment, els lobbies que més s’oposaven a les pacificacions eren els que les acabaven aprofitant més per treure’n profit, comprant edificis per subministrar habitatges a unes elits que volien ser a la vora dels espais verds. Un exemple d’aquesta realitat el podíem veure a Barcelona, en llocs com el 22@, al Poblenou, on part dels residents van ser desplaçats per uns altres amb un poder adquisitiu més alt que van privar-los de gaudir de les millores urbanes implantades.

Davant d’aquest fenomen, no pertocava aturar la creació d’espais verds, ja que només amb aquests podrem assolir els objectius climàtics i de salut plantejats. El que calia era que aquestes transformacions físiques s’implantessin de manera democràtica i equitativa arreu, i no de manera desigual, començant pels barris amb més vulnerabilitat i a la vegada acompanyades de mesures complementàries que permetessin aturar-ne els efectes negatius sobre la població.»

Al fragment original s’hi subratllen les deu formes de present: s’oposen, són, acaben, volen, podem, pertoca, cal, és, s’implantin i permetin. Els presents de subjuntiu passen a l’imperfet de subjuntiu (s’implantessin, permetessin). El futur podrem i els passats perifràstics (van ser desplaçats, van privar) no són presents i no es canvien.

L’arribada massiva de turistes a una ciutat té conseqüències positives, però també efectes negatius que cada vegada preocupen més els veïns.

D’una banda, el turisme genera ingressos i llocs de treball, i dona a conèixer el patrimoni i la cultura locals.

De l’altra, la massificació transforma la vida quotidiana dels barris. Molts pisos es converteixen en apartaments turístics, de manera que els lloguers s’encareixen i els residents amb menys recursos han de marxar. A més, el comerç de proximitat és substituït per botigues de records i establiments pensats per als visitants, i els carrers, el transport públic i els espais més coneguts se saturen.

En definitiva, el turisme massiu pot convertir una ciutat en un decorat. Per evitar-ho, cal regular-lo perquè sigui compatible amb la vida dels qui hi viuen.