Llengua catalana, PAU 2025 de Catalunya: l’examen extraordinari resolt

El tema són les incerteses de la vida. Com el camí del poema, que no se sap «on mena», la vida ens porta a un destí o a un altre segons les eleccions que fem.

El poema té tres estrofes de vuit versos cadascuna, en què alternen els octosíl·labs i els tetrasíl·labs: «Aquest camí tan fi, tan fi» té vuit síl·labes, i «qui sap on mena?», quatre. La rima és consonant i encreuada (fi, pi; mena, carena).

El «camí incert» s’identifica amb la vida, com diuen els dos darrers versos: «I és camí incert cada camí, / n’és cada vida». Cada vida és, com el camí, incerta.

Hi ha prosopopeia, o personificació, en «Un lliri blau, color de cel, / diu: —Vine, vine—», perquè el lliri parla com una persona.

Passa el mateix amb el vel de teranyina, que també parla: «—No passis! —diu un vel / de teranyina».

El vers blanc no té rima, però manté la mesura: té un nombre fix de síl·labes, un ritme o un patró estròfic regular, com els decasíl·labs sense rima. El vers lliure, en canvi, no segueix cap regularitat de rima, de mesura ni de ritme.

a) Fals. La vida d’una persona explicada per ella mateixa és l’autobiografia; la biografia l’escriu una altra persona.

b) Fals. Carpe diem convida a aprofitar el present, i memento mori recorda que hem de morir: són tòpics diferents.

c) Vertader. La pastorel·la és una composició poètica de diàleg amorós en un ambient bucòlic, d’origen trobadoresc.

d) Fals. Narcís Oller és el gran novel·lista del realisme i del naturalisme catalans, no del Noucentisme.

e) Vertader. La cesura és la pausa interna que divideix un vers llarg, com l’alexandrí, en dues parts o hemistiquis.

Hi ha una sinestèsia, la figura que associa sensacions de sentits diferents: a «color d’olor de poma», una sensació visual, el color, s’uneix a una d’olfactiva, l’olor de poma.

a) Fals. L’oda «La pàtria» és de Bonaventura Carles Aribau; Jacint Verdaguer és l’autor de L’Atlàntida i de Canigó.

b) Vertader. Els versos d’art major són els de més de vuit síl·labes, com el decasíl·lab o l’alexandrí; els d’art menor en tenen vuit o menys.

c) Vertader. En la tragèdia, el protagonista, mogut per una passió o pel destí, avança cap a un final catastròfic.

d) Vertader. Pere Calders és considerat el principal representant del realisme màgic en la literatura catalana: en els seus contes, un fet extraordinari irromp en la vida quotidiana.

e) Fals. L’alexandrí és un vers de dotze síl·labes amb una cesura central, que el divideix en dos hemistiquis de sis.

3.1.1. Complement circumstancial (o adjunt). Indica quan es produirà el creixement: és un complement de temps. No depèn del nom creixement, perquè es pot desplaçar: En els propers anys, el seu ús tindrà un creixement exponencial.

3.1.2. Oració subordinada substantiva de complement directe. És el que permetrà la carn de laboratori: la introdueix la conjunció que i es pot substituir per ho (la carn de laboratori ho permetrà).

3.1.3. Oració subordinada de relatiu locatiu. El relatiu el qual, precedit de la preposició en, reprèn el nom horitzó i introdueix una oració de relatiu que situa el fet que s’explica (en aquell horitzó, la necessitat d’aliments creixerà un 50 %).

3.1.4. Complement del nom. L’adjectiu científiques modifica el nom veus i hi concorda en gènere i nombre.

3.1.5. Complement o objecte directe. És el que la terra no podrà aportar, i es pot substituir per ho: la terra sola no ho podrà aportar.

a) «No sabia per què la Maria el mirava» i «potser era perquè li recordava el seu germà». Per què pregunta la causa en una interrogativa indirecta; perquè és la conjunció que introdueix la causa.

b) «Ahir no feia gaire bo» i «Avui, en canvi, fa massa calor». Gaire és un quantificador que s’usa en frases negatives o interrogatives (no gaire, ‘poc’); massa indica excés i s’usa també en frases afirmatives.

c) «Aquest camí no du enlloc» i «en lloc del de l’esquerra». Enlloc és un adverbi que vol dir ‘a cap lloc’; en lloc de és una locució que vol dir ‘en comptes de’.

d) «Res del que ell dibuixava agradava als seus col·legues» i «no li importava gens la seva opinió». Res és un pronom que vol dir ‘cap cosa’; gens és un quantificador que, en una frase negativa, vol dir ‘en absolut, de cap manera’, i aquí modifica el verb importava.

e) «En Joan no ha escrit sinó dues ratlles» i «Si no hagués perdut tant el temps». Sinó, després d’una negació, vol dir ‘només’; si no és la conjunció condicional si seguida de l’adverbi no.

a) «Jo conec en Joan des que va néixer»: present d’indicatiu de conèixer, en primera persona del singular.

b) «És molt probable que en Joan ens doni»: present de subjuntiu de donar, perquè és probable que demana el subjuntiu.

c) «Vosaltres, no begueu d’aquesta aigua»: imperatiu negatiu de beure, en segona persona del plural, que es fa amb el present de subjuntiu.

d) «Els tècnics han conclòs»: participi de concloure, que forma el perfet amb han.

e) «Quan pugueu, heu de visitar aquest edifici»: present de subjuntiu de poder, en segona persona del plural, perquè quan introdueix un fet futur.

«Les pluges i les humitats poden provocar avaries en els ascensors i fer-ne malbé els mecanismes de funcionament.»

La s final sona [s] davant d’una consonant sorda (Les pluges, humitats poden). A ascensors, el dígraf sc davant d’una e representa un sol so [s], i la s darrere de n també és sorda; la c de funcionament, davant d’una i, també sona [s]. En canvi, les s finals de pluges, del segon les, d’avaries, dels dos els, d’ascensors i de mecanismes van davant de vocal o de consonant sonora i es pronuncien [z].

a) «molta mala maror»: nom derivat de mar; l’expressió mala maror vol dir ‘malestar, discòrdia’.

b) «És un dormilega» (o dormilec): nom derivat de dormir que designa una persona que dorm molt.

c) «la meva mare feinejava a la cuina»: imperfet de feinejar, verb derivat de feina amb el sufix -ejar.

d) «se li ha enrogallat la veu»: participi d’enrogallar-se, verb derivat de rogall (‘ronquera’).

e) «volia simplificar els tràmits»: verb derivat de l’adjectiu simple amb el sufix -ificar.

«Van procurar que tot cabés en una sola bossa, però no se’n van sortir. Cercaren aleshores una altra bossa. A la fi, trobaren una maleta vella de cuiro marró en prou bon estat.»

Hi sobra: el lloc ja el diu el complement en una sola bossa, i no s’ha de repetir amb el pronom.

Cabés: en registre formal, l’imperfet de subjuntiu de cabre és cabés.

Se’n: davant del verb, la combinació dels pronoms es i en és se’n (se’n van sortir); s’en no és correcte.

Una altra: el determinant concorda en gènere amb bossa, que és femení.

Marró: és un mot agut acabat en vocal i porta accent; marron no és la forma catalana.

És un text en català nord-occidental.

Tres trets diferents que es poden subratllar: «Se’m plante al davant», amb la terminació -e de la tercera persona del present (planta); «no l’hai antesa», amb la forma hai del verb haver (he); i «amb lo cap», amb l’article masculí lo (el).

També es podrien subratllar ancara, antesa o antenia, amb una a inicial en lloc d’una e (només un, perquè són el mateix tret); deie, amb la mateixa -e final que plante; vai, per vaig (també és un sol tret, encara que surti dues vegades); o mixons (‘ocells’). Només se’n subratllen tres, i de trets diferents.

«Segons Vidal, els insectes tenien “grans avantatges” respecte del bestiar perquè “podien ser criats en vertical i no requerien centenars d’hectàrees” i, a més, “tot just contribuïen amb un 1 % a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, a diferència d’animals com vaques o porcs”. Altres avantatges eren que “se’n podia aprofitar pràcticament tot” i que el seu “ritme de reproducció era molt alt”, ja que amb un quilo d’ous d’insecte, en setanta-dues hores es podien aconseguir tres-cents quilos de larves, mentre que el procés podia durar un any en les vaques. També ha assenyalat que els insectes tenien una fiabilitat sanitària molt més gran.»

Al fragment original s’hi subratllen les deu formes de present: tenen, poden, requereixen, contribueixen, són, pot, és, poden, pot i tenen. Els infinitius de les perífrasis no canvien (podien ser criats, podia aprofitar, podia durar), i el perfet ha assenyalat tampoc, perquè no és un present.

Consumir insectes pot ser una manera d’alimentar-nos de forma més sostenible, però no n’hi ha prou per equilibrar les activitats humanes i els recursos de la Terra. Calen mesures en tres àmbits.

En l’àmbit econòmic, caldria impulsar l’economia circular, que allarga la vida dels productes i aprofita els residus com a matèria primera, i gravar més les activitats que contaminen.

En l’àmbit social, és imprescindible educar la ciutadania en el consum responsable: comprar productes de proximitat i de temporada, reduir el malbaratament d’aliments i fer servir el transport públic.

En l’àmbit ambiental, s’haurien de substituir els combustibles fòssils per energies renovables, protegir els boscos i els oceans i gestionar l’aigua amb més eficiència.

En conclusió, només si actuem alhora en aquests tres fronts podrem garantir que les generacions futures disposin dels recursos que avui malgastem.