Biologia, PAU 2026 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

L’examen de juny (sèrie 5) de Biologia de la PAU de Catalunya del 2026, sencer: els quatre exercicis tal com van sortir, cadascun amb la solució pas a pas d’EducaIA de cada apartat, contrastada amb la pauta oficial de correcció. Quan la nostra resposta no coincideix del tot amb la pauta, et diem per què.

Catalunya · 2n de Batxillerat
Convocatòria ordinària (juny) · sèrie 5
4 exercicis de 2,5 punts
Contrastat amb la pauta oficial

Examen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat

Què hi entrava, en punts

Els punts de cada apartat, sumats pel tema del temari que pregunta.

Instruccions de l’examen L’examen consta de QUATRE exercicis obligatoris. Cada exercici val 2,5 punts.

Els exercicis de l’examen

2026Convocatòria ordinària · Sèrie 5 · Exercici 1

2,5 puntsCoincideix amb la pautaTemes: Immunologia, Evolució

Enunciat oficial de l’exercici 1 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en castellà. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

Enunciat oficial de l’exercici 1 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en català. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

El juliol de 2023, coincidint amb l’èxit de la sèrie The last of us, que presenta un futur distòpic en què una pandèmia causada per un fong del gènere Cordyceps afecta els humans i n’altera el comportament, la revista El·lipse va publicar una entrevista a Cristina Cunha i Toni Gabaldón, dos investigadors del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona que estudien les infeccions causades per fongs i els seus tractaments.

Quan se’ls va preguntar per la probabilitat que passi alguna cosa semblant a la vida real, els dos investigadors van coincidir en la resposta: «Ara per ara, cap espècie no afecta els éssers humans d’aquesta manera, però, en conjunt, les infeccions fúngiques afecten aproximadament 1 000 milions de persones l’any a tot el món i arriben a causar un milió i mig de morts.»

1.1 Quan s’inicia una infecció per fongs, un dels primers símptomes és la inflamació de la zona afectada. En aquest procés intervenen components cel·lulars i bioquímics del sistema immunitari, com els del sistema del complement, els mastòcits, els neutròfils i la histamina.

Completeu la taula següent indicant els dos components del sistema immunitari que són cèl·lules, dels quatre que s’han esmentat, i expliqueu una de les seves funcions.

Cèl·lula	Funció

[0,5 punts]

1.2 Completeu la taula següent indicant els dos components del sistema immunitari que són biomolècules, dels quatre que s’han esmentat a l’apartat 1.1, i expliqueu una de les seves funcions.

Biomolècula	Funció

[0,5 punts]

1.3 A l’entrevista, Toni Gabaldón afirma que, «si bé les infeccions fúngiques més habituals no són perilloses, hi ha fongs com Aspergillus o Cryptococcus que poden provocar complicacions greus en les persones, especialment en les que estan immunodeprimides».

Les persones que han rebut el trasplantament d’un òrgan sovint pateixen infeccions fúngiques a causa de la medicació immunosupressora que prenen. En relació amb aquesta medicació, responeu a les preguntes següents:

Per què les persones que han rebut un trasplantament han de prendre medicació immunosupressora?

Per què la medicació immunosupressora facilita que aquestes persones pateixin infeccions fúngiques?

[0,5 punts]

1.4 La ciclosporina és un medicament immunosupressor d’ús freqüent en persones trasplantades. El seu mecanisme d’acció consisteix a suprimir la producció de la interleucina 2 i altres citocines. Les interleucines estimulen l’expansió clonal dels limfòcits B i els limfòcits T citotòxics específics per a un determinat antigen.

Tenint en compte aquesta informació, responeu a les preguntes de la taula següent:

Quina utilitat té l’expansió clonal dels limfòcits B específics per a un determinat antigen?

Quina utilitat té l’expansió clonal dels limfòcits T citotòxics específics per a un determinat antigen?

[0,5 punts]

1.5 «Pel que fa al tractament, el desafiament més gran és superar l’aparició de soques resistents als fàrmacs antifúngics», afirma Cristina Cunha. El voriconazole és un fàrmac antifúngic que destrueix les membranes dels fongs i s’usa habitualment per a tractar les infeccions greus per Aspergillus.

Uns alumnes de quart d’ESO que cursen l’assignatura de biologia i geologia han escrit una notícia per a un blog de ciència que hi ha al web del seu centre i han comès quatre errades. Identifiqueu-les i justifiqueu per què són una errada.

«En el moment que s’usa el voriconazole es produeixen mutacions en els Aspergillus. Les mutacions són canvis en l’RNA que augmenten la variabilitat genètica d’aquest fong. Com que les mutacions tenen la finalitat de fer que el fong es torni resistent a aquest medicament, el tractament amb voriconazole deixa de ser efectiu. Atès que la resistència al voriconazole és un caràcter hereditari, els fongs resistents el transmeten a la descendència. Així, quan un pacient que pateix una infecció per Aspergillus amb aquesta mutació pren el voriconazole, sobreviuen els fongs sensibles al medicament.»

Errada	Justificació

[0,5 punts]

Fes-lo en paper i compara pas a pas.

1.10,5 punts

Plantejament Dels quatre components, cal triar els que són cèl·lules i dir una funció de cadascuna (no una característica).

Mastòcits: són cèl·lules dels teixits que, davant d’una infecció, alliberen histamina (i altres substàncies), que desencadena la inflamació.
Neutròfils: són glòbuls blancs fagocitaris; surten dels vasos sanguinis, es desplacen a la zona inflamada i fagociten els patògens.

ResultatMastòcits: alliberen histamina, que desencadena la inflamació. Neutròfils: van a la zona inflamada i fagociten els patògens.

La pauta oficial dona: Mastòcits (una de: primera línia de defensa; produeixen histamina, serotonina o heparina; s’activen per antígens o IgE; activen els basòfils) i neutròfils (una de: surten dels vasos cap a la zona inflamada per eliminar els patògens; fagociten patògens o bacteris opsonitzats; alliberen substàncies antimicrobianes).

1.20,5 punts

Plantejament Ara cal triar els dos components que són molècules i explicar una funció de cadascun en la defensa.

Sistema del complement: un conjunt de proteïnes de la sang que s’activen davant dels microorganismes. Funció (una): s’uneixen a la seva superfície i faciliten que les cèl·lules fagocitàries els eliminin; o hi obren porus i els maten; o afavoreixen la inflamació, fan més permeables els vasos i atreuen els fagòcits.
Histamina: augmenta la permeabilitat dels vasos sanguinis i provoca vasodilatació, de manera que les cèl·lules i les molècules del sistema immunitari surten dels vasos cap a la zona on comença la infecció.

ResultatSistema del complement: proteïnes que s’uneixen a la superfície dels microorganismes i en faciliten la fagocitosi (o hi obren porus, o promouen la inflamació). Histamina: vasodilatació i augment de la permeabilitat dels vasos, perquè les defenses arribin a la zona infectada.

La pauta oficial dona: Sistema del complement (una de: obrir porus als microorganismes; promoure la inflamació augmentant la permeabilitat dels vasos i atraient els fagòcits; unir-se als microorganismes i facilitar-ne l’eliminació per fagòcits) i histamina (una de: permeabilitat dels vasos i vasodilatació; facilitar l’arribada de cèl·lules i molècules a la zona infectada; quimiotaxi).

1.30,5 punts

Plantejament Cal explicar el rebuig dels trasplantaments i la conseqüència de frenar el sistema immunitari.

Les cèl·lules de l’òrgan trasplantat tenen antígens de superfície diferents dels del receptor. El sistema immunitari del receptor les reconeix com a alienes i ataca l’òrgan: és el rebuig. La medicació immunosupressora serveix per evitar-lo.
Aquesta medicació disminueix l’activitat de tot el sistema immunitari, també contra els patògens. Els fongs que normalment el sistema immunitari controla poden créixer i causar infeccions.

ResultatPer evitar que el seu sistema immunitari reconegui l’òrgan trasplantat com a aliè i l’ataqui (rebuig). Perquè la medicació disminueix l’activitat del sistema immunitari, que deixa de controlar bé els fongs.

La pauta oficial dona: Per evitar que el sistema immunitari reconegui com a aliè l’òrgan trasplantat i l’ataqui. La medicació disminueix l’activitat del sistema immunitari i això facilita les infeccions fúngiques.

1.40,5 punts

Plantejament L’expansió clonal és la multiplicació dels pocs limfòcits que reconeixen un antigen concret: cal dir què aconsegueix en cada tipus de limfòcit.

Limfòcits B: es multipliquen els que són específics de l’antigen, i en surten molts limfòcits B iguals. Es diferencien en cèl·lules plasmàtiques, que secreten grans quantitats d’anticossos específics contra els antígens del patogen (o, en el rebuig, contra els de l’òrgan trasplantat).
Limfòcits T citotòxics: es multipliquen els específics de l’antigen, i n’hi ha molts que ataquen i destrueixen específicament les cèl·lules que presenten aquest antigen a la superfície: les cèl·lules infectades pel patogen (o, en el rebuig, les cèl·lules de l’òrgan trasplantat).
Per això, en frenar l’expansió clonal, la ciclosporina redueix l’atac contra l’òrgan trasplantat.

ResultatLimfòcits B: obtenir molts limfòcits B específics, que es transformen en cèl·lules plasmàtiques i secreten molts anticossos específics contra l’antigen. Limfòcits T citotòxics: obtenir molts limfòcits Tc específics, que destrueixen les cèl·lules que presenten l’antigen (les infectades o les de l’òrgan trasplantat).

La pauta oficial dona: B: proliferació de limfòcits B específics que (com a cèl·lules plasmàtiques) segreguen anticossos específics contra l’antigen. Tc: proliferació de limfòcits Tc que ataquen específicament les cèl·lules que presenten l’antigen (infectades o de l’òrgan trasplantat). També es valora la coherència del redactat.

1.50,5 punts

Plantejament El text descriu l’aparició de resistències amb idees lamarckianes: cal trobar les quatre frases que no s’ajusten a com actuen les mutacions i la selecció natural.

Errada 1: «En el moment que s’usa el voriconazole es produeixen mutacions». Justificació: el voriconazole no causa les mutacions (actua sobre les membranes); les mutacions que donen resistència apareixen a l’atzar i ja hi eren abans d’usar el fàrmac.
Errada 2: «Les mutacions són canvis en l’RNA». Justificació: les mutacions que augmenten la variabilitat genètica són canvis en el DNA, el material hereditari; un canvi en un RNA no es transmet a la descendència i no augmenta la variabilitat genètica del fong.
Errada 3: «les mutacions tenen la finalitat de fer que el fong es torni resistent». Justificació: les mutacions són a l’atzar i no tenen cap finalitat; algunes, per casualitat, donen resistència.
Errada 4: «sobreviuen els fongs sensibles al medicament». Justificació: el voriconazole mata els fongs sensibles; els que sobreviuen i es reprodueixen són els resistents, i per selecció natural la soca resistent es fa majoritària.

Resultat1: les mutacions no les causa el fàrmac, apareixen a l’atzar abans. 2: són canvis en el DNA (un canvi en un RNA no es transmet). 3: no tenen cap finalitat, són a l’atzar. 4: sobreviuen els fongs resistents, no els sensibles.

La pauta oficial dona: 1: el voriconazole no causa les mutacions (actua sobre les membranes) o les mutacions són preadaptatives; 2: són canvis en el DNA, no en l’RNA (o bé, si és en l’RNA, no augmenta la variabilitat perquè no es transmet); 3: les mutacions són a l’atzar i no tenen cap finalitat; 4: sobreviuen els resistents, no els sensibles. També es valora la coherència del redactat.

Enunciat: Generalitat de Catalunya, Consell Interuniversitari de Catalunya, Oficina d’Accés a la Universitat. PAU de Biologia 2026, convocatòria ordinària. La imatge és l’examen oficial tal qual; el text el reprodueix amb les fórmules reescrites. Consultat el 30 d'octubre de 2026; el document no declara data d’última actualització.

Examen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat

2026Convocatòria ordinària · Sèrie 5 · Exercici 2

2,5 puntsCoincideix amb la pautaTemes: Metabolisme, Genètica mendeliana, Disseny experimental

Enunciat oficial de l’exercici 2 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en castellà. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

Enunciat oficial de l’exercici 2 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en català. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

L’oli de Lorenzo és un medicament que es va desenvolupar gràcies a l’esforç d’una família en la seva lluita contra la malaltia del seu fill Lorenzo, afectat per adrenoleucodistròfia. Les persones amb aquesta malaltia no poden descompondre els àcids grassos de cadena molt llarga, motiu pel qual s’acumulen al sistema nerviós i altres teixits i n’alteren el funcionament.

2.1 La incapacitat per a metabolitzar els àcids grassos en l’adrenoleucodistròfia es produeix perquè aquests àcids no poden entrar al mitocondri. Indiqueu les vies de degradació dels àcids grassos fins a l’obtenció d’ATP que tenen lloc en el mitocondri i a quina part d’aquest orgànul es produeixen.

Nom de la via	Part del mitocondri
	Matriu

[0,5 punts]

2.2 L’oxidació dels àcids grassos té lloc fonamentalment quan es fan esforços de fons, com en una marató, mentre que en esforços curts i intensos gairebé només s’oxiden els glúcids. Indiqueu DOS motius metabòlics pels quals en una marató s’oxiden àcids grassos, mentre que en un esprint només s’oxiden glúcids.

[0,5 punts]

2.3 L’adrenoleucodistròfia és causada per mutacions recessives al gen ABCD1, que es troba al cromosoma X. Completeu la taula següent, relativa a aquest tipus de malaltia.

Per què les malalties recessives lligades al cromosoma X són més freqüents en individus mascle que en individus femella?

Considerant que els pares d’en Lorenzo no manifestaven la malaltia, indiqueu el genotip dels tres membres de la família:

Genotip del pare:

Genotip de la mare:

Genotip d’en Lorenzo:

[0,5 punts]

2.4 Un estudi va analitzar l’efecte de subministrar l’oli de Lorenzo en 89 pacients d’adrenoleucodistròfia que encara no presentaven símptomes importants de dany neurològic. Els resultats van mostrar que l’oli de Lorenzo reduïa els nivells d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang i endarreria l’aparició de la malaltia. Plantegeu una hipòtesi d’aquest experiment i identifiqueu-ne la variable independent i la variable dependent.

Hipòtesi:

Variable independent:

Variable dependent:

[0,5 punts]

2.5 L’estudi de l’apartat 2.4 es va basar en l’observació de pacients, però no va comptar amb cap grup de control. Responeu a les preguntes de la taula següent:

Com hauria de ser el grup de control per a l’estudi sobre l’efecte de l’oli de Lorenzo?

Quina és la funció del grup de control?

[0,5 punts]

Fes-lo en paper i compara pas a pas.

2.10,5 punts

Plantejament Cal seguir l’àcid gras dins del mitocondri fins a l’ATP: tres vies, cadascuna amb el seu lloc.

Beta-oxidació (hèlix de Lynen), a la matriu mitocondrial: l’àcid gras es trenca en molècules d’acetil-CoA i es formen NADH i $\mathrm{FADH_2}$ .
Cicle de Krebs (cicle dels àcids tricarboxílics o de l’àcid cítric), a la matriu: l’acetil-CoA s’oxida fins a $\mathrm{CO_2}$ i es formen més NADH i $\mathrm{FADH_2}$ .
Fosforilació oxidativa (cadena de transport d’electrons i ATP-sintasa), a la membrana mitocondrial interna (les crestes): s’hi fa la major part de l’ATP.

ResultatBeta-oxidació (hèlix de Lynen): matriu. Cicle de Krebs: matriu. Fosforilació oxidativa (cadena de transport d’electrons): membrana interna (crestes mitocondrials).

La pauta oficial dona: Beta-oxidació o hèlix de Lynen (matriu); cicle de Krebs, dels àcids tricarboxílics o de l’àcid cítric (matriu); fosforilació oxidativa o cadena de transport d’electrons (membrana interna o crestes mitocondrials).

2.20,5 punts

Plantejament Es demanen dues raons metabòliques: cal pensar en l’oxigen que necessita cada via, en la seva velocitat i en les reserves de cada combustible.

Motiu 1, l’oxigen: els àcids grassos només es poden oxidar per via aeròbica (la beta-oxidació necessita que la cadena respiratòria, amb oxigen, regeneri el $\mathrm{NAD^+}$ i el FAD). En un esprint no arriba prou oxigen al múscul, i l’ATP s’obté de la glucosa per fermentació làctica, que només poden fer els glúcids.
Motiu 2, la velocitat i les reserves: l’oxidació dels àcids grassos és més lenta (cal mobilitzar el greix de les reserves i portar-lo per la sang fins al múscul), però dona més energia per gram que la dels glúcids. En un esforç llarg hi ha temps per fer-ho, i les reserves de glicogen del múscul, limitades, s’esgotarien si només es fessin servir glúcids.

Resultat1) En un esprint no arriba prou oxigen al múscul: els àcids grassos només s’oxiden amb oxigen, i la glucosa es pot fermentar sense. 2) L’oxidació dels àcids grassos és més lenta però dona més energia, i en una marató hi ha temps per portar el greix fins al múscul i s’estalvia el glicogen, que s’esgotaria.

La pauta oficial dona: Dues de (o altres coherents): en un esprint no arriba prou oxigen al múscul; en un esprint es fa fermentació, a partir de glúcids; l’oxidació d’àcids grassos és més lenta; dona més energia (9 kcal/g davant de 4 kcal/g); genera més NADH; fermentar molt en un esforç llarg faria massa àcid làctic; s’esgotaria el glicogen; dona temps a portar els àcids grassos per la sang. També es valora el redactat.

2.30,5 punts

Plantejament És una herència recessiva lligada al cromosoma X: cal comparar els mascles ( $XY$ ) amb les femelles ( $XX$ ) i deduir els genotips de la família.

Els mascles només tenen un cromosoma X: si porta l’al·lel mutat, manifesten la malaltia, perquè no tenen cap altre X amb l’al·lel normal. Les femelles tenen dos X i només la manifesten si tots dos porten la mutació; amb una sola còpia són portadores sanes.
Anomenem $X^A$ el cromosoma X amb l’al·lel normal i $X^a$ el que porta la mutació.
Lorenzo, home i afectat: $X^aY$ . La Y la va rebre del pare i l’X amb la mutació, de la mare.
La mare porta un $X^a$ però no està afectada: és portadora, $X^AX^a$ . El pare no està afectat: el seu únic X és normal, $X^AY$ .
Comprovació:
$X^AX^a\times X^AY\to \tfrac14\,X^aY$

ResultatPerquè els mascles només tenen un cromosoma X i una sola còpia de l’al·lel mutat ja causa la malaltia, mentre que les femelles en necessiten dues. Pare: $X^AY$ ; mare: $X^AX^a$ (portadora); Lorenzo: $X^aY$ .

La pauta oficial dona: Els mascles només tenen una còpia del cromosoma X i amb una sola mutació desenvolupen la malaltia, mentre que les femelles necessiten tots dos X mutats. Pare: $X^AY$ ; mare: $X^AX^a$ ; Lorenzo: $X^aY$ (qualsevol notació que mostri que la mutació és al cromosoma X; una notació autosòmica no puntua).

2.40,5 punts

Plantejament La hipòtesi és una afirmació que es pot comprovar (no una pregunta); la variable independent és la que es canvia i la dependent, la que es mesura.

Hipòtesi: «Si es subministra oli de Lorenzo als pacients d’adrenoleucodistròfia, es redueixen els nivells d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang i s’endarrereix l’aparició de la malaltia.»
Variable independent: subministrar o no subministrar oli de Lorenzo.
Variable dependent: el nivell d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang, o el moment d’aparició de la malaltia.

ResultatHipòtesi: si es subministra oli de Lorenzo, es redueixen els nivells d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang i s’endarrereix la malaltia. Variable independent: subministrar o no l’oli de Lorenzo. Variable dependent: el nivell d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang (o el moment d’aparició de la malaltia).

La pauta oficial dona: Hipòtesi (una de, o en negatiu; amb «potser» o «si» condicional, mai com a pregunta): l’oli de Lorenzo redueix els nivells d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang; endarrereix l’aparició de la malaltia; té efectes positius sobre la malaltia; els nivells d’àcids grassos de cadena molt llarga tenen efecte sobre la malaltia. Variable independent: subministrar (o no) l’oli de Lorenzo (dir només «oli de Lorenzo» no puntua). Variable dependent: nivell d’àcids grassos de cadena molt llarga en sang o moment d’aparició de la malaltia.

2.50,5 punts

Plantejament El grup de control ha de ser igual que el tractat en tot excepte en la variable independent.

Grup de control: pacients d’adrenoleucodistròfia amb les mateixes característiques que els tractats (sense símptomes importants, edat semblant…) als quals no se’ls subministra oli de Lorenzo, o bé se’ls dona un placebo en lloc de l’oli.
Funció: comparar-hi els resultats del grup tractat. Si el grup tractat té menys àcids grassos de cadena molt llarga o la malaltia li apareix més tard que al grup de control, la diferència es pot atribuir a l’oli i no a altres factors (com l’evolució pròpia de la malaltia o l’efecte placebo).

ResultatPacients amb les mateixes característiques que no reben l’oli de Lorenzo (o reben un placebo). Serveix per comparar-hi el grup tractat i poder atribuir les diferències a l’oli i no a altres factors.

La pauta oficial dona: Control: pacients amb les mateixes característiques sense oli de Lorenzo, o amb un placebo (o bé individus sans semblants als quals se’ls dona l’oli). Funció: comparar els resultats del grup tractat i del grup control; garantir que els efectes es deuen al medicament i no a les expectatives (placebo); recolzar estadísticament els resultats.

Examen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat

2026Convocatòria ordinària · Sèrie 5 · Exercici 3

2,5 puntsCoincideix amb la pautaTemes: La cèl·lula, Biomolècules

Enunciat oficial de l’exercici 3 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en castellà. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

Enunciat oficial de l’exercici 3 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en català. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

El 2001, el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina va ser atorgat a Leland H. Hartwell, Tim Hunt i Paul M. Nurse pels seus estudis sobre el control del cicle cel·lular. La Fundació Nobel ofereix, a la seva pàgina web, un joc per a entendre el control del cicle cel·lular.

3.1 Observeu atentament la figura de la dreta. Es tracta d’una imatge del joc en què els números 1, 2, 3 i 4 corresponen cadascun a una fase del cicle cel·lular.

[Imatge del joc «Control del cicle cel·lular»: quatre requadres numerats al voltant d’un cercle amb «CDK» i «ciclina» al centre, el 4 a dalt, l’1 a la dreta, el 2 a baix i el 3 a l’esquerra, units per fletxes en el sentit de les agulles del rellotge ( $4\to1\to2\to3\to4$ ). A sota, el text: «La divisió cel·lular segueix un patró específic anomenat Cicle Cel·lular. Aquest cicle il·lustra les diferents fases de la divisió. Les molècules clau que controlen i coordinen la divisió cel·lular s’anomenen “CDK” i “ciclines”.»]

Tenint en compte que a les imatges de sota només s’hi representa un parell de cromosomes, completeu la taula següent.

Material genètic	Identificació de la fase
[primera imatge]	Aquesta imatge correspon a la fase del cicle cel·lular anomenada mitosi i està representada al joc amb el número 4.
[segona imatge]	Aquesta imatge correspon a la fase del cicle cel·lular anomenada … i està representada al joc amb el número ….
[tercera imatge]	Aquesta imatge correspon a la fase del cicle cel·lular anomenada … i està representada al joc amb el número ….
[quarta imatge]	Aquesta imatge correspon a la fase del cicle cel·lular anomenada … i està representada al joc amb el número ….

Quina diferència hi ha entre la mitosi i les altres fases pel que fa al nivell de condensació del DNA?

[0,5 punts]

3.2 Tal com es pot llegir a la imatge del joc, hi ha diferents molècules que intervenen en la regulació del cicle cel·lular. Les ciclines i les quinases dependents de les ciclines (CDK) són les proteïnes que controlen el cicle cel·lular. La concentració de CDK a la cèl·lula és constant, mentre que les ciclines són sintetitzades en moments concrets i després es degraden.

Observeu el gràfic que hi ha a continuació i responeu a les preguntes de la taula de sota.

Quina línia correspon a la concentració de les ciclines? Contínua / Discontínua

Justifiqueu la resposta:

Quina línia correspon a la concentració de les quinases dependents de les ciclines (CDK)? Contínua / Discontínua

Justifiqueu la resposta:

[0,5 punts]

3.3 Als cultius cel·lulars, quan hi ha un fort increment de la temperatura, el cicle cel·lular es descontrola. Expliqueu el perquè d’aquest fet tenint en compte:

— la naturalesa bioquímica de les ciclines i les CDK;

— el mecanisme d’activació del complex CDK-ciclina que mostra la imatge següent:

[0,5 punts]

3.4 Una altra molècula important en la regulació del cicle cel·lular és la proteïna p53. La funció d’aquesta molècula en l’àmbit cel·lular és aturar el cicle cel·lular per a permetre la reparació de les mutacions en el DNA.

«Una persona amb el gen de la p53 mutat té risc de patir càncer.» Expliqueu el perquè d’aquesta afirmació.

[0,5 punts]

3.5 La proteïna p53 també activa els gens responsables de l’apoptosi cel·lular i inhibeix els gens responsables de l’angiogènesi (el creixement de vasos sanguinis cap al tumor).

Responeu a les preguntes de la taula següent:

Què és l’apoptosi cel·lular?

Per què l’activació dels gens responsables de l’apoptosi serveix per a prevenir el risc de càncer?

Per què la inhibició de l’angiogènesi prevé el risc de tumors?

[0,5 punts]

Les quatre imatges de la columna «Material genètic», de dalt a baix. Primera: una cèl·lula que s’està dividint en dues, amb dos cromosomes curts i gruixuts a cada cèl·lula filla. Segona: una cèl·lula amb el nucli al centre i dos filaments llargs i prims a dins. Tercera: un nucli amb quatre filaments llargs, aparellats de dos en dos. Quarta: un nucli amb filaments que es desdoblen en dos només en un tram.

Gràfic de la quantitat de proteïna (unitats arbitràries) en funció del temps (h), sense valors. Una línia contínua en dents de serra: puja a poc a poc fins a un màxim, baixa de cop i torna a pujar, dues vegades. Una línia discontínua horitzontal, a mitja altura, que no canvia.

Esquema: la CDK (inactiva), una proteïna fosca amb un buit a la part de dalt, més la ciclina, una proteïna en forma d’arc, donen el complex CDK-ciclina (actiu), en què la ciclina encaixa a la part de dalt de la CDK.

Fes-lo en paper i compara pas a pas.

3.10,5 punts

Plantejament Cal ordenar les fases del cicle (G1, S, G2 i mitosi) seguint les fletxes del joc i reconèixer cada fase per la quantitat de DNA del nucli: un sol filament per cromosoma, dos, o a mig duplicar.

Al joc, les fletxes van del 4 a l’1, de l’1 al 2, del 2 al 3 i del 3 al 4. Si el 4 és la mitosi, després ve la G1 (1), la S (2) i la G2 (3).
Segona imatge: el nucli té dos filaments llargs i prims, un per cada cromosoma del parell, sense duplicar. És la fase G1, número 1.
Tercera imatge: hi ha quatre filaments, aparellats de dos en dos: cada cromosoma ja s’ha duplicat. És la fase G2, número 3.
Quarta imatge: els filaments estan duplicats només en una part: el DNA s’està replicant. És la fase S (de síntesi), número 2.
Condensació: a la mitosi el DNA és molt condensat (compactat) i forma cromosomes curts i gruixuts; a les altres fases (la interfase) està descondensat, en forma de cromatina (filaments llargs i prims).

ResultatSegona imatge: G1, número 1. Tercera: G2, número 3. Quarta: S, número 2. A la mitosi el DNA està molt condensat en forma de cromosomes; a les altres fases, descondensat en forma de cromatina.

La pauta oficial dona: Segona imatge: G1, número 1; tercera: G2, número 3; quarta: S (síntesi), número 2 (cal la fase i el número). Mitosi: DNA en forma de cromosoma, condensat o compactat; altres fases (interfase): cromatina, descondensada (cal esmentar els dos nivells).

3.20,5 punts

Plantejament Cal relacionar la informació del text (CDK constants, ciclines que es fabriquen i es degraden) amb la forma de cada línia del gràfic.

La línia contínua puja a poc a poc, baixa de cop i torna a pujar: la quantitat de proteïna canvia al llarg del temps de manera cíclica.
Ciclines: línia contínua, perquè es sintetitzen en moments concrets (la línia puja) i després es degraden (la línia baixa).
CDK: línia discontínua, que és horitzontal: la quantitat no varia amb el temps, i el text diu que la concentració de CDK és constant.

ResultatCiclines: línia contínua, perquè la seva concentració canvia (es fabriquen en moments concrets i es degraden). CDK: línia discontínua, perquè és recta i la seva concentració és constant.

La pauta oficial dona: Ciclines: línia contínua (es sintetitzen en moments concrets: la quantitat canvia al llarg del temps). CDK: línia discontínua (concentració constant: no varia, línia recta). També es valora el redactat.

3.30,5 punts

Plantejament Les ciclines i les CDK són proteïnes, i el complex actiu depèn de la forma de totes dues: cal explicar què fa la calor a aquesta forma.

Les ciclines i les CDK són proteïnes.
Un augment fort de la temperatura les desnaturalitza: es trenquen els enllaços febles que mantenen la seva estructura tridimensional, i en canvia la forma.
Segons la imatge, la CDK s’activa quan la ciclina s’hi acobla, i això depèn que les dues formes encaixin. Desnaturalitzades, la ciclina i la CDK ja no es reconeixen ni s’acoblen.
Sense complex CDK-ciclina actiu, no es pot controlar el pas d’una fase a l’altra, i el cicle cel·lular es descontrola.

ResultatLes ciclines i les CDK són proteïnes; la calor les desnaturalitza i en canvia la forma, de manera que la ciclina no es pot acoblar a la CDK, no es forma el complex CDK-ciclina actiu i el cicle cel·lular deixa d’estar controlat.

La pauta oficial dona: Són proteïnes: la temperatura alta les desnaturalitza; canvia la seva estructura o forma; no és possible l’acoblament de la ciclina amb la CDK (no es reconeixen); no s’obté el complex actiu i no poden controlar el cicle cel·lular. També es valora el redactat.

3.40,5 punts

Plantejament Cal encadenar les conseqüències: gen mutat, proteïna alterada, mutacions que no es reparen, cèl·lules que es divideixen sense control.

Si el gen de la p53 està mutat, la proteïna p53 que se’n fabrica té alterada la seqüència d’aminoàcids i, per tant, l’estructura i la funció.
Una p53 alterada no atura el cicle cel·lular quan hi ha mutacions en el DNA, de manera que no es reparen: la cèl·lula continua dividint-se i acumula mutacions.
Si aquestes mutacions afecten gens que controlen la divisió, el cicle es desregula i la cèl·lula es divideix sense control, que és com comença un tumor o un càncer.

ResultatAmb el gen mutat, la p53 queda alterada i no atura el cicle per reparar el DNA: les cèl·lules continuen dividint-se amb mutacions, que s’acumulen, el cicle es desregula i poden aparèixer tumors (càncer).

La pauta oficial dona: Gen mutat → p53 alterada (seqüència, estructura, plegament o funció); menys reparació del DNA (o acumulació de mutacions); la cèl·lula continua dividint-se o el cicle es desregula; relació amb l’aparició de tumors o càncer; redacció coherent.

3.50,5 punts

Plantejament Es demana una definició i dos mecanismes amb què la p53 frena el càncer.

Apoptosi: mort cel·lular programada, un procés pel qual la cèl·lula activa la seva pròpia destrucció de manera controlada.
Prevenir el càncer: si la cèl·lula té mutacions que no s’han pogut reparar, l’apoptosi l’elimina abans que es divideixi i les transmeti; així s’eliminen les cèl·lules que podrien formar un tumor.
Angiogènesi: sense vasos sanguinis nous cap al tumor no hi arriben l’oxigen ni els nutrients que necessiten les cèl·lules que s’hi divideixen, i el tumor no pot créixer (i és més difícil que se n’escampin cèl·lules, la metàstasi).

ResultatL’apoptosi és la mort cel·lular programada. Prevé el càncer perquè elimina les cèl·lules amb mutacions no reparades abans que es divideixin. Sense angiogènesi no arriben oxigen ni nutrients a les cèl·lules del tumor, que no pot créixer.

La pauta oficial dona: Apoptosi: mort cel·lular (programada) o destrucció controlada de la cèl·lula. Destrueix les cèl·lules tumorals o amb mutacions no reparades, o evita que es divideixin. Sense vasos sanguinis no arriben oxigen ni nutrients a les cèl·lules que es divideixen i no poden créixer (també s’accepta que s’evita la metàstasi).

Examen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat

2026Convocatòria ordinària · Sèrie 5 · Exercici 4

2,5 puntsLa pauta arrodoneix diferentTemes: Microbiologia, Tècniques d’observació, Biomolècules, Immunologia

Enunciat oficial de l’exercici 4 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en castellà. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

Enunciat oficial de l’exercici 4 de la PAU de Biologia de Catalunya de 2026 (convocatòria ordinària), en català. El text és a la pàgina. — Enunciat oficial

L’hepatitis D és una inflamació del fetge causada pel virus de l’hepatitis D, que s’encomana a través de la sang. El virus de l’hepatitis D requereix la presència d’un altre virus, el de l’hepatitis B, per a poder infectar les cèl·lules hoste. Per tant, no hi ha malalts que només tinguin hepatitis D. Un 5 % dels afectats d’hepatitis B també pateixen hepatitis D. La coinfecció per tots dos virus es considera la forma més greu d’hepatitis vírica crònica, atesa la seva ràpida progressió cap a la cirrosi i el càncer de fetge.

A continuació es mostren imatges de tots dos virus:

[Sota els dibuixos dels dos virus, dues micrografies electròniques (TEM). Virus de l’hepatitis B: moltes partícules rodones en forma d’anell, amb una barra d’escala de $200\ \mathrm{nm}$ . Virus de l’hepatitis D: unes quantes partícules allargades, en forma de bastonet, amb una barra d’escala de $50\ \mathrm{nm}$ .]

4.1 A partir d’aquestes imatges, completeu la taula següent:

Quina és la composició química de l’embolcall de tots dos virus?

D’on prové aquest embolcall?

Quin tipus de càpsida té el virus de l’hepatitis B pel que fa a la forma?

Quina peculiaritat presenta l’embolcall del virus de l’hepatitis D pel que fa als antígens?

[0,5 punts]

4.2 Calculeu la mida de tots dos virus i raoneu quin dels dos és més gran:

Diàmetre (en nm) del virus de l’hepatitis B (indiqueu els càlculs):

Llargària (en nm) del virus de l’hepatitis D (indiqueu els càlculs):

Quin dels dos és més gran?

[0,5 punts]

4.3 El genoma del virus de l’hepatitis B conté els gens que codifiquen totes les proteïnes de la seva càpsida, els antígens de l’embolcall i un complex enzimàtic que copia el seu material genètic. El genoma del virus de l’hepatitis D, molt més petit, només conté un gen llarg que codifica la proteïna que forma la seva càpsida (juntament amb l’antigen del virus de l’hepatitis D), però no conté més informació. Per a copiar el seu material genètic utilitza les polimerases de la cèl·lula hoste.

A partir d’aquesta informació i de la imatge de l’enunciat, completeu la taula següent:

Quin dels dos virus no requereix enzims de la cèl·lula hoste per a replicar-se? Justifiqueu la resposta.

Tots dos virus requereixen un orgànul de la cèl·lula hoste per a fabricar les proteïnes codificades pels seus gens. Quin és aquest orgànul? Justifiqueu la resposta.

Per què els virus de l’hepatitis D necessiten la presència dels virus de l’hepatitis B per a infectar cèl·lules?

[0,5 punts]

4.4 Les imatges de la taula següent mostren un fragment del material genètic de cada virus.

Responeu a les preguntes que es plantegen tot seguit.

[fragment del material genètic del virus de l’hepatitis B]	[fragment del material genètic del virus de l’hepatitis D]
El material genètic és DNA o RNA?	El material genètic és DNA o RNA?
Justifiqueu la resposta i indiqueu a la imatge una de les molècules que permet deduir-ho.	Justifiqueu la resposta i indiqueu a la imatge una de les molècules que permet deduir-ho.

[0,5 punts]

4.5 Per a detectar si una persona està infectada d’hepatitis D es fa un test, anomenat ELISA indirecte, que consisteix a buscar la presència d’anticossos anti-antigen del virus de l’hepatitis D en una mostra de sèrum. Les etapes d’aquest test són les següents:

1. Es prepara una cubeta al fons de la qual hi ha ancorats antígens del virus de l’hepatitis D obtinguts comercialment.

2. S’aboca a la cubeta una mostra de sèrum de la persona que se sospita que està infectada. S’espera una mica i es renta la cubeta (s’esbandeix, de manera que el líquid s’emporta totes les molècules que no hi hagin quedat enganxades).

3. S’aboca a la cubeta una solució amb un anticòs preparat comercialment que per un extrem s’uneix a qualsevol altre anticòs i que per l’altre extrem porta unit un enzim que catalitza la conversió d’un substrat incolor en un producte acolorit. S’espera una mica i es renta la cubeta (s’esbandeix i el líquid s’emporta totes les molècules que no hi hagin quedat enganxades).

4. S’aboca a la cubeta una solució amb un substrat incolor i s’observa si hi apareix color.

Les imatges següents mostren aquests passos a partir d’una mostra d’una persona infectada d’hepatitis D:

Completeu la taula següent indicant què és cadascuna de les molècules representades:

Molècula	Què és?
[estrella negra]
[forma de Y grisa]
[forma de Y grisa amb un cercle amb una creu a la punta]
[cercle blanc]
[cercle negre]

Dibuixeu com quedaria la imatge 4 si el test s’hagués fet a una persona no infectada d’hepatitis D:

[0,5 punts]

Dibuixos dels dos virus. Virus de l’hepatitis B: una esfera amb un embolcall (bicapa) travessat per dos tipus d’antígens del virus de l’hepatitis B, un de llarg i un de curt; a dins, una càpsida en forma d’icosaedre que conté el material genètic, un filament circular de doble cadena. Virus de l’hepatitis D: una esfera amb el mateix embolcall i els mateixos antígens llarg i curt del virus de l’hepatitis B; a dins, unes proteïnes que formen la càpsida, amb l’antigen del virus de l’hepatitis D, al voltant del material genètic, allargat. Una fletxa indica l’embolcall (estructura).

Ampliació de l’embolcall: una bicapa de molècules amb un cap rodó i dues cues, travessada per una proteïna gran; a sobre, dues proteïnes amb cadenes de boles (glúcids).

Dos fragments de material genètic. Virus de l’hepatitis B: dues cadenes antiparal·leles (5′ fosfat i 3′ OH als extrems) de tres nucleòtids cadascuna, aparellades per ponts d’hidrogen; cada pentosa té un H al carboni 2′; a l’esquerra, dues bases amb un grup CH₃ i una amb NH₂, aparellades amb tres bases de dos anells a la dreta. Virus de l’hepatitis D: una sola cadena de tres nucleòtids; cada pentosa té un OH al carboni 2′; la primera i la tercera base són anells d’un sol cicle amb dos grups C=O i sense CH₃, i la del mig té un grup NH₂.

Quatre cubetes numerades de l’1 al 4. 1: tres estrelles negres ancorades al fons. 2: a cada estrella s’hi uneix una forma de Y grisa. 3: a cada Y grisa s’hi uneix per la base una altra Y grisa amb un cercle amb una creu a la punta. 4: el mateix que a la 3 i, a dalt, cercles blancs que es converteixen en cercles negres (fletxes).

Fes-lo en paper i compara pas a pas.

4.10,5 punts

Plantejament Les respostes surten dels dibuixos: l’ampliació de l’embolcall, la forma de la càpsida del virus B i els antígens que porta l’embolcall del virus D.

Composició química: fosfolípids, que formen una bicapa com la de l’ampliació, i proteïnes (glicoproteïnes) inserides, que són els antígens de l’embolcall.
Origen: és un tros de la membrana de l’última cèl·lula que han parasitat; el virus se l’emporta quan surt de la cèl·lula.
Càpsida del virus de l’hepatitis B: icosaèdrica (el dibuix mostra un poliedre de cares triangulars).
Embolcall del virus de l’hepatitis D: no porta antígens propis, sinó els antígens del virus de l’hepatitis B (l’antigen llarg i l’antigen curt); el seu antigen propi és a dins, amb les proteïnes de la càpsida.

ResultatFosfolípids i proteïnes (glicoproteïnes); prové de la membrana de la cèl·lula hoste d’on ha sortit el virus; la càpsida del virus de l’hepatitis B és icosaèdrica; l’embolcall del virus de l’hepatitis D porta els antígens del virus de l’hepatitis B, no antígens propis.

La pauta oficial dona: Fosfolípids (o fosfoglicèrids) i proteïnes o glicoproteïnes («bicapa lipídica» sola només val la meitat); de la darrera cèl·lula parasitada (membrana d’una cèl·lula o vesícula d’exocitosi); icosaèdrica; no té antígens propis, sinó els del virus de l’hepatitis B.

4.20,5 punts

Plantejament A cada micrografia de l’enunciat es mesura amb un regle la barra d’escala i una partícula; la mida real surt de la proporció: mida real = mida a la imatge × valor de la barra ÷ llargada de la barra.

Virus de l’hepatitis B, sobre l’examen imprès: la barra de $200\ \mathrm{nm}$ fa uns $13\ \mathrm{mm}$ , i una partícula, d’una vora a l’altra de l’anell, uns $3{,}7\ \mathrm{mm}$ :
$d=\frac{3{,}7\ \mathrm{mm}\cdot 200\ \mathrm{nm}}{13\ \mathrm{mm}}\approx 57\ \mathrm{nm}$
Les partícules fan entre $3{,}5$ i $4\ \mathrm{mm}$ , és a dir, entre $54$ i $62\ \mathrm{nm}$ de diàmetre.
Virus de l’hepatitis D: la barra de $50\ \mathrm{nm}$ fa uns $9\ \mathrm{mm}$ , i la partícula sencera més llarga, uns $8\ \mathrm{mm}$ :
$L=\frac{8\ \mathrm{mm}\cdot 50\ \mathrm{nm}}{9\ \mathrm{mm}}\approx 44\ \mathrm{nm}$
Les partícules senceres fan entre $6$ i $8\ \mathrm{mm}$ de llarg, és a dir, entre $33$ i $44\ \mathrm{nm}$ .
Comparació: fins i tot amb la partícula més gran del virus D ( $44\ \mathrm{nm}$ ) i la més petita del virus B ( $54\ \mathrm{nm}$ ), el virus de l’hepatitis B és més gran.

ResultatVirus de l’hepatitis B: $d\approx 57\ \mathrm{nm}$ ( $3{,}7\ \mathrm{mm}$ a la imatge amb la barra de $200\ \mathrm{nm}$ de $13\ \mathrm{mm}$ ). Virus de l’hepatitis D: $L\approx 44\ \mathrm{nm}$ ( $8\ \mathrm{mm}$ amb la barra de $50\ \mathrm{nm}$ de $9\ \mathrm{mm}$ ). El més gran és el virus de l’hepatitis B.

La pauta oficial dona: Hepatitis B: $0{,}4\ \mathrm{cm}\cdot 200\ \mathrm{nm}/1{,}2\ \mathrm{cm}=66{,}67\ \mathrm{nm}$ (s’accepten $0{,}3$ - $0{,}5\ \mathrm{cm}$ per al diàmetre i $1{,}1$ - $1{,}3\ \mathrm{cm}$ per a l’escala). Hepatitis D: $0{,}7\ \mathrm{cm}\cdot 50\ \mathrm{nm}/0{,}8\ \mathrm{cm}=43{,}75\ \mathrm{nm}$ (s’accepten $0{,}5$ - $0{,}8\ \mathrm{cm}$ i $0{,}7$ - $0{,}9\ \mathrm{cm}$ ). El més gran: el virus de l’hepatitis B. Sense càlculs no puntua; sense unitats, la meitat.

4.30,5 punts

Plantejament Cal comparar què codifica cada genoma (segons el text) amb el que cal per replicar-se, fabricar proteïnes i formar l’embolcall.

El virus de l’hepatitis B: el seu genoma conté els gens del complex enzimàtic que copia el seu material genètic; el virus de l’hepatitis D, en canvi, fa servir les polimerases de la cèl·lula.
Orgànul: el ribosoma. Les proteïnes es fabriquen per traducció de l’RNA missatger als ribosomes, i els virus no en tenen: fan servir els de la cèl·lula hoste.
El genoma del virus de l’hepatitis D no té gens per a les proteïnes (els antígens) de l’embolcall. Per formar-lo, fa servir les del virus de l’hepatitis B, com es veu al dibuix. Sense embolcall no pot sortir de la cèl·lula hoste ni infectar-ne d’altres.

ResultatEl de l’hepatitis B, perquè el seu genoma codifica el complex enzimàtic que copia el seu material genètic. El ribosoma, perquè les proteïnes es fan per traducció als ribosomes i els virus no en tenen. Perquè el virus de l’hepatitis D no té gens per a l’embolcall i fa servir els antígens del virus de l’hepatitis B; sense embolcall no pot sortir de la cèl·lula ni infectar-ne d’altres.

La pauta oficial dona: El de l’hepatitis B (el complex enzimàtic que copia el seu material genètic és codificat al seu genoma). El ribosoma (cal traduir l’RNA i la síntesi de proteïnes es fa als ribosomes; els virus no en tenen). El genoma de l’hepatitis D no conté gens de les proteïnes (antígens) de l’embolcall i necessita els de l’hepatitis B; sense embolcall no pot sortir de la cèl·lula ni parasitar-ne d’altres.

4.40,5 punts

Plantejament El DNA i l’RNA es distingeixen per la pentosa (desoxiribosa o ribosa) i per una base (timina o uracil); el nombre de cadenes no serveix, perquè hi ha virus amb DNA d’una cadena i amb RNA de dues.

Virus de l’hepatitis B: DNA. Les pentoses tenen un H (i no un OH) al carboni 2′: són desoxiriboses. A més, dues bases de la cadena de l’esquerra tenen un grup $\mathrm{CH_3}$ a l’anell: són timines.
Com indicar-ho a la imatge: encerclar una de les timines (la primera base de dalt a l’esquerra, amb el $\mathrm{CH_3}$ ) o el carboni 2′ d’una desoxiribosa, amb el seu H.
Virus de l’hepatitis D: RNA. Les pentoses tenen un OH al carboni 2′: són riboses. A més, la primera i la tercera base són uracils: un anell com el de la timina però sense el grup $\mathrm{CH_3}$ .
Com indicar-ho a la imatge: encerclar un dels uracils (la base de dalt) o l’OH del carboni 2′ d’una ribosa.

ResultatVirus de l’hepatitis B: DNA, perquè té desoxiribosa (H al carboni 2′) i timina (base amb $\mathrm{CH_3}$ ); es pot encerclar una timina o una desoxiribosa. Virus de l’hepatitis D: RNA, perquè té ribosa (OH al carboni 2′) i uracil; es pot encerclar un uracil o una ribosa.

La pauta oficial dona: Hepatitis B: DNA, perquè té desoxiribosa (marcada a la imatge) o timina (marcada). Hepatitis D: RNA, perquè té ribosa (marcada) o uracil (marcat). No val dir que és DNA perquè és bicatenari ni RNA perquè és monocatenari.

Els dos fragments de l’enunciat amb marques. Al del virus de l’hepatitis B, un cercle vermell envolta la primera timina (la base de dalt a l’esquerra, amb el grup CH₃) i un de blau, la primera desoxiribosa (amb un H al carboni 2′). Al del virus de l’hepatitis D, un cercle vermell envolta el primer uracil (la base de dalt, sense CH₃) i un de blau, la primera ribosa (amb un OH al carboni 2′).

4.50,5 punts

Plantejament Cal seguir els quatre passos del test i identificar cada molècula per l’ordre en què entra a la cubeta; després, pensar què passa si el sèrum no porta anticossos contra el virus.

Estrella negra: l’antigen del virus de l’hepatitis D, ancorat al fons de la cubeta (pas 1).
Y grisa: l’anticòs anti-antigen del virus de l’hepatitis D del sèrum de la persona, unit a l’antigen (pas 2).
Y grisa amb el cercle amb una creu: l’anticòs comercial que s’uneix a l’anticòs del sèrum (anti-anticòs), amb l’enzim unit a la punta, el cercle amb la creu (pas 3).
Cercle blanc: el substrat incolor de l’enzim. Cercle negre: el producte acolorit que en fa l’enzim (pas 4).
Persona no infectada: el seu sèrum no té anticossos contra el virus, i al pas 2 no s’uneix res als antígens. Al pas 3, l’anticòs amb l’enzim tampoc no troba on unir-se i se’n va amb el rentat. Al pas 4 no hi ha enzim: el substrat queda incolor i no apareix color.
Dibuix: la cubeta 4 només amb les estrelles (antígens) al fons i, a sobre, cercles blancs (substrat) sense canviar, sense cap Y ni cap cercle negre.

ResultatEstrella: antigen del virus de l’hepatitis D. Y: anticòs del sèrum contra aquest antigen. Y amb cercle: anticòs comercial contra anticossos, amb l’enzim unit. Cercle blanc: substrat incolor. Cercle negre: producte acolorit. Sense infecció, la cubeta 4 només té els antígens al fons i el substrat sense transformar: no hi ha color.

La pauta oficial dona: Antigen del virus de l’hepatitis D; anticòs anti-antigen de l’hepatitis D; anticòs anti-anticòs amb un enzim unit; substrat incolor de l’enzim; producte acolorit. Dibuix: la cubeta 4 només amb els antígens al fons, amb substrat incolor o sense res més (les dues valen).

Dibuix de la cubeta 4 d’una persona no infectada: tres estrelles negres (antígens) ancorades al fons i, a sobre, cercles blancs (substrat incolor); no hi ha cap anticòs ni cap cercle negre.

Per què no coincideix amb la pauta

Apartat 4.2: amb el regle, la barra de $200\ \mathrm{nm}$ fa uns $13\ \mathrm{mm}$ i una partícula del virus de l’hepatitis B, uns $3{,}7\ \mathrm{mm}$ , i surten uns $57\ \mathrm{nm}$ ; els correctors parteixen de $0{,}4\ \mathrm{cm}$ i $1{,}2\ \mathrm{cm}$ i donen $66{,}67\ \mathrm{nm}$ . Per al virus de l’hepatitis D, la barra de $50\ \mathrm{nm}$ fa uns $9\ \mathrm{mm}$ i la partícula més llarga, uns $8\ \mathrm{mm}$ ( $44\ \mathrm{nm}$ ); els correctors parteixen de $0{,}7\ \mathrm{cm}$ i $0{,}8\ \mathrm{cm}$ i donen $43{,}75\ \mathrm{nm}$ . Accepten qualsevol mesura dins d’uns marges si el càlcul és correcte, i la conclusió és la mateixa: el virus de l’hepatitis B és més gran.

Examen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat

Els altres exàmens de Biologia, resolts

2026juny · sèrie 1juny · sèrie 5 · Ets aquíextraordinària
2025juny · sèrie 1 juny · sèrie 4 extraordinària
2024juny · sèrie 1 juny · sèrie 5 extraordinària
2023juny · sèrie 1 juny · sèrie 5 extraordinària
2022juny · sèrie 2 juny · sèrie 5 extraordinària

Practica cada tema

Cada tema d’aquest examen té la seva pàgina amb tots els exercicis de la PAU de Biologia de 2022 a 2026.

Immunologia La cèl·lula Biomolècules Metabolisme Microbiologia Disseny experimental Genètica mendeliana Evolució Tècniques d’observació Tots els temes de Biologia

Preguntes freqüents

Com era l’examen de juny (sèrie 5) de Biologia del 2026?

L’examen consta de QUATRE exercicis obligatoris. Cada exercici val 2,5 punts. Per temes, els punts eren: immunologia (2,5 punts), la cèl·lula (2 punts), biomolècules (1 punt), metabolisme (1 punt), microbiologia (1 punt), disseny experimental (1 punt), genètica mendeliana (0,5 punts), evolució (0,5 punts) i tècniques d’observació (0,5 punts).

Les solucions són les oficials?

No: les escriu EducaIA, pas a pas, i cada apartat està contrastat amb la pauta oficial de correcció. En 1 dels 4 exercicis la nostra resposta no coincideix del tot amb la pauta (per arrodoniment): ho expliquem al costat de la solució.

On són l’examen oficial i la pauta?

Als enllaços de dalt de tot: el PDF de l’examen en català i en castellà i el de la pauta de correcció, al web de la Generalitat. El botó d’imprimir prepara l’examen amb espai per respondre i les solucions a part.

Solucions escrites per EducaIA i contrastades una a una amb la pauta oficial de correcció.

Com fem i comprovem els exercicis

Tens la PAU de Biologia aquest curs?

Puja els teus apunts de Biologia i EducaIA et prepara el pla dia a dia fins a la PAU, amb resums, flashcards i tests dels teus propis temes.

Prepara la PAU de Biologia a EducaIA

Tots els exàmens de Catalunya Centre PAU de Catalunya Calculadora de nota PAU