Química, PAU 2024 de Catalunya: l’examen de juny (sèrie 5) resolt

Plantejament Es demana la reacció d’oxidació de l’etanol, la calor a pressió constant en obtenir $10{,}0\,\mathrm{g}$ d’àcid acètic i si la reacció és exotèrmica o endotèrmica.

1. L’etanol s’oxida amb l’oxigen de l’aire i dona àcid acètic i aigua; la reacció ja està igualada.

   $\mathrm{CH_3CH_2OH(l)}$${}+\mathrm{O_2(g)}$${}\rightarrow \mathrm{CH_3COOH(l)}$${}+\mathrm{H_2O(l)}$

2. L’entalpia de reacció és la suma de les entalpies de formació dels productes menys la dels reactius, cadascuna multiplicada pel seu coeficient; la de l’$\mathrm{O_2}$, element en estat estàndard, val 0.

   $\Delta H^\circ$${}= \sum n_p\,\Delta H_f^\circ(\text{productes})$${}-\sum n_r\,\Delta H_f^\circ(\text{reactius})$

3. Substituïm les dades de la taula.

   $\Delta H^\circ$${}= [(-487{,}0)+(-285{,}8)]$${}-[(-277{,}6)+0]$${}= -772{,}8+277{,}6$${}= -495{,}2\,\mathrm{kJ\,mol^{-1}}$

4. Com que $\Delta H^\circ<0$, la reacció és exotèrmica: es desprèn calor.

5. Mols d’àcid acètic, amb la massa molar del $\mathrm{CH_3COOH}$ ($\mathrm{C_2H_4O_2}$) calculada amb les masses atòmiques de l’enunciat.

   $M$${}= 2\cdot12{,}0+4\cdot1{,}0+2\cdot16{,}0$${}= 60{,}0\,\mathrm{g\,mol^{-1}}$$n$${}= \frac{10{,}0\,\mathrm{g}}{60{,}0\,\mathrm{g\,mol^{-1}}}$${}= 0{,}1667\,\mathrm{mol}$

6. A pressió constant, la calor és la variació d’entalpia; per cada mol de reacció es forma 1 mol d’àcid acètic.

   $q_p$${}= n\,\Delta H^\circ$${}= 0{,}1667\,\mathrm{mol}\cdot(-495{,}2\,\mathrm{kJ\,mol^{-1}})$${}= -82{,}5\,\mathrm{kJ}$

Plantejament Es demanen $\Delta S^\circ$ i $\Delta G^\circ$ a $298\,\mathrm{K}$ i com influeix la temperatura en l’espontaneïtat, suposant $\Delta H^\circ$ i $\Delta S^\circ$ constants.

1. Entropia de reacció amb les entropies absolutes de la taula (productes menys reactius).

   $\Delta S^\circ$${}= (159{,}8+69{,}9)$${}-(160{,}7+205{,}0)$${}= -136{,}0\,\mathrm{J\,mol^{-1}\,K^{-1}}$

2. És negativa: dels reactius, un líquid i un gas, es passa a dos líquids (desapareix l’$\mathrm{O_2}$ gasós). Passem $\Delta S^\circ$ a kJ i apliquem $\Delta G^\circ=\Delta H^\circ-T\Delta S^\circ$ a $25\,{}^{\circ}\mathrm{C}$, és a dir, $298\,\mathrm{K}$.

   $\Delta G^\circ$${}= -495{,}2$${}-298\cdot(-0{,}1360)$${}= -495{,}2+40{,}5$${}= -454{,}7\,\mathrm{kJ\,mol^{-1}}$

3. Com que $\Delta G^\circ<0$, a $25\,{}^{\circ}\mathrm{C}$ la reacció és espontània.

4. Amb $\Delta H^\circ<0$ i $\Delta S^\circ<0$, el terme $-T\Delta S^\circ$ és positiu i creix amb la temperatura: la reacció és espontània a temperatures baixes i deixa de ser-ho per sobre de la temperatura en què $\Delta G^\circ=0$.

   $T$${}= \frac{\Delta H^\circ}{\Delta S^\circ}$${}= \frac{-495{,}2\,\mathrm{kJ\,mol^{-1}}}{-0{,}1360\,\mathrm{kJ\,mol^{-1}\,K^{-1}}}$${}= 3\,641\,\mathrm{K}$

5. Per tant, la reacció és espontània a qualsevol temperatura inferior a $3\,641\,\mathrm{K}$, és a dir, a totes les temperatures habituals; només deixaria de ser-ho si s’escalfés per sobre d’aquest valor.

Plantejament Es demana si la calor va afavorir la pluja àcida (efecte de la temperatura en l’equilibri), la reacció que forma l’àcid sulfúric i l’efecte dels canvis de pressió a temperatura constant.

1. La descomposició del $\mathrm{SO_3}$ és endotèrmica ($\Delta H^\circ>0$). Segons el principi de Le Châtelier, si la temperatura puja l’equilibri es desplaça en el sentit que absorbeix calor, el directe: es descompon més $\mathrm{SO_3}$.

   $T\uparrow$${}\Rightarrow \mathrm{SO_3(g)}$${}\rightarrow \mathrm{SO_2(g)}$${}+\tfrac{1}{2}\,\mathrm{O_2(g)}$

2. Queda menys $\mathrm{SO_3}$ per formar àcid sulfúric amb l’aigua de l’atmosfera, de manera que els dies calorosos no van afavorir la formació de pluja àcida, sinó al contrari. La reacció de formació de l’àcid sulfúric és:

   $\mathrm{SO_3(g)+H_2O(l)}$${}\rightarrow \mathrm{H_2SO_4(aq)}$

3. Pressió: hi ha 1 mol de gas als reactius i $1{,}5$ mol als productes. Si la pressió augmenta (per una reducció del volum), l’equilibri es desplaça cap on hi ha menys mols de gas, cap a l’esquerra: es forma més $\mathrm{SO_3}$. Si la pressió disminueix, es desplaça cap a la dreta: es descompon més $\mathrm{SO_3}$.

   $\Delta n_g=\left(1+\tfrac{1}{2}\right)-1=+\tfrac{1}{2}$

Plantejament Es demana $K_c$ a partir dels mols inicials i finals de $\mathrm{SO_3}$, i si $K_c$ i $K_p$ coincideixen o quina és més gran.

1. Concentracions de $\mathrm{SO_3}$, inicial i a l’equilibri, en el recipient de $10{,}0\,\mathrm{L}$.

   $[\mathrm{SO_3}]_0$${}= \frac{0{,}1\,\mathrm{mol}}{10{,}0\,\mathrm{L}}$${}= 0{,}010\,\mathrm{M}$$[\mathrm{SO_3}]_{eq}$${}= \frac{0{,}017\,\mathrm{mol}}{10{,}0\,\mathrm{L}}$${}= 0{,}0017\,\mathrm{M}$

2. Si se’n descomponen $x$ mol/L, es formen $x$ mol/L de $\mathrm{SO_2}$ i $x/2$ d’$\mathrm{O_2}$.

   $x=0{,}010-0{,}0017=0{,}0083\,\mathrm{M}$$[\mathrm{SO_2}]=0{,}0083\,\mathrm{M}$$[\mathrm{O_2}]=0{,}00415\,\mathrm{M}$

3. Substituïm a l’expressió de $K_c$; l’$\mathrm{O_2}$ va elevat a $\tfrac{1}{2}$, el seu coeficient.

   $K_c$${}= \frac{[\mathrm{SO_2}]\,[\mathrm{O_2}]^{1/2}}{[\mathrm{SO_3}]}$${}= \frac{0{,}0083\cdot(0{,}00415)^{1/2}}{0{,}0017}$${}= \frac{5{,}35\cdot10^{-4}}{0{,}0017}$${}= 0{,}315$

4. Relació entre les dues constants, amb $\Delta n$ els mols de gas dels productes menys els dels reactius.

   $K_p=K_c\,(RT)^{\Delta n}$$\Delta n=1{,}5-1=0{,}5$

5. Com que $\Delta n\neq0$, les constants no coincideixen. Amb $R=0{,}082\,\mathrm{atm\,L\,mol^{-1}\,K^{-1}}$, $RT>1$ per a qualsevol temperatura per sobre d’uns $12\,\mathrm{K}$ (i aquí la mescla s’ha escalfat): $(RT)^{0{,}5}>1$ i $K_p$ és més gran que $K_c$.

   $RT$${}> 1$${}\Rightarrow (RT)^{0{,}5}$${}> 1$${}\Rightarrow K_p$${}> K_c$

Plantejament Es demana la definició d’electronegativitat, les configuracions de A ($Z=6$) i B ($Z=8$) i quin dels dos té l’electronegativitat més petita.

1. L’electronegativitat és la tendència d’un àtom a atreure cap a si els electrons de l’enllaç que forma amb un altre àtom.

2. Configuracions electròniques fonamentals (A és el carboni i B, l’oxigen):

   $\mathrm{A}\ (Z=6):\ 1s^{2}\,2s^{2}\,2p^{2}$$\mathrm{B}\ (Z=8):\ 1s^{2}\,2s^{2}\,2p^{4}$

3. Tots dos tenen els electrons de valència a la capa $n=2$, però B té dos protons més i els electrons interns ($1s^{2}$) apantallen igual en tots dos: la càrrega nuclear efectiva sobre els electrons de valència és més gran en B, que a més és més petit. A B li falten dos electrons per completar l’octet ($2s^{2}2p^{6}$) i a A, quatre. Per tant, B atrau més els electrons de l’enllaç i A és el menys electronegatiu.

   $Z_{\mathrm{ef}}(\mathrm{B})$${}> Z_{\mathrm{ef}}(\mathrm{A})$${}\Rightarrow \chi(\mathrm{B})$${}> \chi(\mathrm{A})$

Plantejament Es demana l’estructura de Lewis d’$\mathrm{AB_2}$, és a dir, del $\mathrm{CO_2}$, el tipus d’enllaç, la geometria i l’angle segons la RPECV, si la molècula és polar i si el seu punt d’ebullició és alt o baix.

1. Electrons de valència: A en té 4 ($2s^{2}2p^{2}$) i cada B, 6 ($2s^{2}2p^{4}$). En total, 16 electrons, és a dir, 8 parells.

   $4+2\cdot6=16\ \mathrm{e^-}\ (8\ \text{parells})$

2. A, el menys electronegatiu, és l’àtom central. Perquè els tres àtoms completin l’octet, A forma un enllaç doble amb cada B i cada B conserva dos parells solitaris (vegeu la figura).

   $\mathrm{B{=}A{=}B}\;\equiv\;\mathrm{O{=}C{=}O}$

3. Són dos no-metalls amb electronegativitats diferents però properes: comparteixen electrons. Els enllaços són covalents i polars, amb la càrrega parcial negativa sobre B.

   $\overset{\delta-}{\mathrm{B}}{=}\overset{\delta+}{\mathrm{A}}{=}\overset{\delta-}{\mathrm{B}}$

4. RPECV: al voltant de A hi ha dues zones de densitat electrònica (cada enllaç doble compta com una) i cap parell solitari. Es disposen tan lluny com poden: la molècula és lineal i l’angle d’enllaç és de 180°.

   $\angle\,\mathrm{BAB}=180^\circ$

5. Els dos moments dipolars d’enllaç són iguals i de sentit contrari, i s’anul·len: la molècula és apolar.

   $\vec{\mu}_{\mathrm{AB}}+\vec{\mu}_{\mathrm{BA}}=\vec{0}\;\Rightarrow\;\mu=0$

6. Són molècules petites i apolars: entre elles només hi ha forces de dispersió de London, febles, de manera que cal poca energia per separar-les i el punt d’ebullició és baix.

ResultatLewis: $\mathrm{O{=}C{=}O}$, amb dos parells solitaris a cada O (16 electrons de valència). Enllaços covalents polars. Geometria lineal, angle de $180^\circ$. Molècula apolar ($\mu=0$), amb forces de London febles entre molècules: punt d’ebullició baix.

La pauta oficial dona: $\mathrm{B{=}A{=}B}$ (16 electrons de valència); covalent polar; lineal, $180^\circ$; apolar ($\mu=0$); punt d’ebullició baix (molècules discretes, forces febles)

Plantejament Es demana la reacció de valoració, la concentració d’amoníac del producte (en $\mathrm{mol\,L^{-1}}$ i en $\mathrm{mg\,mL^{-1}}$) i com es fa la valoració al laboratori, amb el material i les substàncies.

1. L’àcid clorhídric, àcid fort, cedeix un protó a l’amoníac: la reacció és 1:1.

   $\mathrm{NH_3(aq)+HCl(aq)}$${}\rightarrow \mathrm{NH_4^+(aq)}$${}+\mathrm{Cl^-(aq)}$

2. Mols d’HCl gastats; al punt d’equivalència són iguals als mols d’amoníac de la mostra.

   $n(\mathrm{HCl})$${}= 0{,}1\,\mathrm{mol\,L^{-1}}\cdot0{,}0100\,\mathrm{L}$${}= 1{,}0\cdot10^{-3}\,\mathrm{mol}$${}= n(\mathrm{NH_3})$

3. Concentració d’amoníac als $5{,}0\,\mathrm{mL}$ de producte (l’aigua amb què es dilueix no canvia els mols).

   $[\mathrm{NH_3}]$${}= \frac{1{,}0\cdot10^{-3}\,\mathrm{mol}}{0{,}0050\,\mathrm{L}}$${}= 0{,}20\,\mathrm{mol\,L^{-1}}$

4. En massa: $M(\mathrm{NH_3})$${}= 14{,}0+3\cdot1{,}0$${}= 17{,}0\,\mathrm{g\,mol^{-1}}$, i $1\,\mathrm{g\,L^{-1}}=1\,\mathrm{mg\,mL^{-1}}$.

   $0{,}20\,\mathrm{mol\,L^{-1}}\cdot17{,}0\,\mathrm{g\,mol^{-1}}$${}= 3{,}4\,\mathrm{g\,L^{-1}}$${}= 3{,}4\,\mathrm{mg\,mL^{-1}}$

5. Procediment: s’omple la bureta (subjectada amb una pinça a un suport) amb l’HCl $0{,}1\,\mathrm{M}$, sense bombolles d’aire a la punta, i s’enrasa. Amb una pipeta aforada i una pera es prenen els $5{,}0\,\mathrm{mL}$ de producte i es passen a un erlenmeyer; s’hi afegeix una mica d’aigua destil·lada i 2 o 3 gotes d’indicador àcid-base.

6. S’obre la clau de la bureta i s’afegeix l’àcid tot agitant l’erlenmeyer, gota a gota a prop del final, fins que l’indicador canvia de color. Es tanca la clau i s’anota el volum d’HCl gastat.

7. L’indicador ha de canviar de color al pH del punt d’equivalència, que és àcid (apartat b, pH al voltant de 5): per exemple, el vermell de metil, que vira entre $\mathrm{pH}=4{,}4$ i $6{,}2$. La fenolftaleïna, que vira entre $\mathrm{pH}=8{,}2$ i $10$, canviaria de color abans d’arribar al punt d’equivalència.

8. Material: bureta, suport i pinça, pipeta aforada amb pera i erlenmeyer. Substàncies: la dissolució d’HCl $0{,}1\,\mathrm{M}$, el producte amb amoníac, aigua destil·lada i l’indicador.

Plantejament Es demana si el pH del punt d’equivalència és àcid, neutre o bàsic, la forma aproximada de la corba de valoració, amb el dibuix, i on és el punt d’equivalència.

1. Al punt d’equivalència tot l’amoníac s’ha convertit en $\mathrm{NH_4^+}$ i no sobra HCl: hi ha una dissolució de $\mathrm{NH_4Cl}$. El $\mathrm{Cl^-}$, base conjugada d’un àcid fort, no reacciona amb l’aigua; el $\mathrm{NH_4^+}$, àcid conjugat d’una base feble, sí que s’hidrolitza i genera $\mathrm{H_3O^+}$.

   $\mathrm{NH_4^+(aq)}$${}+\mathrm{H_2O(l)\rightleftharpoons NH_3(aq)}$${}+\mathrm{H_3O^+(aq)}$

2. Per tant, el pH al punt d’equivalència és àcid ($\mathrm{pH}<7$).

3. El volum d’equivalència és el gastat, $10{,}0\,\mathrm{mL}$ d’HCl. La corba comença a $\mathrm{pH}=11{,}27$ (base feble), baixa a poc a poc mentre hi ha la mescla $\mathrm{NH_3}/\mathrm{NH_4^+}$, cau bruscament al voltant de $10{,}0\,\mathrm{mL}$ i, amb HCl en excés, s’acosta a un pH entre 1 i 2 (vegeu la figura).

4. Per dibuixar-la amb valors, la $K_b$ de l’amoníac surt del pH inicial: $[\mathrm{OH^-}]$${}= 10^{-(14-11{,}27)}$${}= 1{,}86\cdot10^{-3}\,\mathrm{M}$.

   $K_b$${}= \frac{(1{,}86\cdot10^{-3})^{2}}{0{,}20-1{,}86\cdot10^{-3}}$${}= 1{,}75\cdot10^{-5}$

5. Al punt d’equivalència hi ha $1{,}0\cdot10^{-3}\,\mathrm{mol}$ de $\mathrm{NH_4^+}$. Si no s’ha afegit més aigua, el volum és de $15{,}0\,\mathrm{mL}$ i el pH és d’uns $5{,}2$; si s’ha diluït més, el pH puja una mica, però continua sent àcid.

   $[\mathrm{H_3O^+}]$${}= \sqrt{\frac{K_w}{K_b}\cdot\frac{1{,}0\cdot10^{-3}\,\mathrm{mol}}{0{,}0150\,\mathrm{L}}}$${}= 6{,}2\cdot10^{-6}\,\mathrm{M}$${}\Rightarrow \mathrm{pH}$${}\approx 5{,}2$

ResultatEl pH al punt d’equivalència és àcid: el $\mathrm{NH_4^+}$ s’hidrolitza i dona $\mathrm{H_3O^+}$. La corba baixa des de $\mathrm{pH}=11{,}27$ i té un salt brusc; el punt d’equivalència és a $V(\mathrm{HCl})=10{,}0\,\mathrm{mL}$, amb $\mathrm{pH}\approx5{,}2$ (sense aigua afegida). Amb excés d’àcid, el pH baixa cap a 1–2.

La pauta oficial dona: pH àcid al punt d’equivalència (hidròlisi del $\mathrm{NH_4^+}$); corba des de $\mathrm{pH}=11{,}27$ amb un salt; punt d’equivalència a $10\,\mathrm{mL}$ ($\mathrm{pH}=5{,}21$ al seu dibuix)

Plantejament Es demanen els ordres de reacció respecte del $\mathrm{P_4}$ i de l’$\mathrm{H_2}$, l’ordre global, l’equació de velocitat i el valor i les unitats de la constant de velocitat.

1. Abans de res, una errada de l’enunciat: la reacció tal com està escrita no està igualada (a la dreta hi ha 12 H i a l’esquerra, 2). Igualada és la següent. No afecta aquest apartat: els ordres de reacció es determinen amb els experiments, no amb els coeficients.

   $\mathrm{P_4(s)+6\,H_2(g)}$${}\rightarrow \mathrm{4\,PH_3(g)}$

2. Equació de velocitat amb els ordres desconeguts $\alpha$ (per al $\mathrm{P_4}$) i $\beta$ (per a l’$\mathrm{H_2}$).

   $v=k\,[\mathrm{P_4}]^{\alpha}\,[\mathrm{H_2}]^{\beta}$

3. Experiments 2 i 3: només canvia la concentració de $\mathrm{P_4}$, que es duplica, i la velocitat no canvia: l’ordre respecte del $\mathrm{P_4}$ és 0.

   $\frac{v_3}{v_2}$${}= \frac{6{,}40\cdot10^{-4}}{6{,}40\cdot10^{-4}}$${}= 1=2^{\alpha}$${}\Rightarrow \alpha=0$

4. Experiments 1 i 2: només canvia la concentració d’$\mathrm{H_2}$, que es duplica, i la velocitat també es duplica: ordre 1 respecte de l’$\mathrm{H_2}$.

   $\frac{v_2}{v_1}$${}= \frac{6{,}40\cdot10^{-4}}{3{,}20\cdot10^{-4}}$${}= 2=2^{\beta}$${}\Rightarrow \beta=1$

5. Ordre global: $\alpha+\beta=0+1=1$. L’equació de velocitat és:

   $v=k\,[\mathrm{H_2}]$

6. Aïllem $k$ amb un experiment (tots tres donen el mateix valor); amb l’experiment 2:

   $k$${}= \frac{v}{[\mathrm{H_2}]}$${}= \frac{6{,}40\cdot10^{-4}\,\mathrm{mol\,L^{-1}\,s^{-1}}}{0{,}0150\,\mathrm{mol\,L^{-1}}}$${}= 4{,}27\cdot10^{-2}\,\mathrm{s^{-1}}$

7. Unitats: en una reacció d’ordre global 1, les unitats de concentració se simplifiquen i $k$ va en $\mathrm{s^{-1}}$.

Plantejament Es demana què representa cada pictograma de l’etiqueta i de quin perill avisa.

1. Pictograma 1 (dos tubs que aboquen un líquid sobre una superfície i sobre una mà): corrosiu. Pot atacar i corroir els metalls i provocar cremades greus a la pell i lesions als ulls.

2. Pictograma 2 (una flama): inflamable. Es pot encendre fàcilment en contacte amb una flama o una guspira, per escalfament o fins i tot en contacte amb l’aire o l’aigua; cal mantenir-lo lluny de qualsevol font d’ignició.

3. Pictograma 3 (una calavera amb dues tíbies creuades): toxicitat aguda. És molt tòxic, fins i tot mortal, en dosis petites, per inhalació, per ingestió o per contacte amb la pell.

4. Pictograma 4 (un arbre sec i un peix mort): perillós per al medi ambient. És tòxic per als organismes, sobretot els aquàtics; no s’ha d’abocar al medi.

Plantejament Es demanen tots els alquens $\mathrm{C_4H_8}$ (isòmers estructurals i geomètrics) amb la fórmula semidesenvolupada i el nom, què és una molècula quiral i un exemple.

1. Amb quatre carbonis i un doble enllaç hi ha dues cadenes possibles, la lineal i la ramificada. En la lineal, el doble enllaç pot ser a l’extrem o al mig: isòmers de posició.

   $\mathrm{CH_2{=}CH{-}CH_2{-}CH_3}\ (\text{but-1-è})$$\mathrm{CH_3{-}CH{=}CH{-}CH_3}\ (\text{but-2-è})$

2. La cadena ramificada dona el metilpropè, isòmer de cadena dels anteriors.

   $\mathrm{CH_2{=}C(CH_3){-}CH_3}\ (\text{metilpropè})$

3. Isomeria geomètrica: cal que cada carboni del doble enllaç tingui dos substituents diferents. Només ho compleix el but-2-è (cada carboni té un H i un $\mathrm{CH_3}$): hi ha la forma cis, amb els dos $\mathrm{CH_3}$ al mateix costat, i la trans, amb els $\mathrm{CH_3}$ a costats oposats. El but-1-è i el metilpropè tenen un carboni del doble enllaç amb dos H i no en tenen.

   $\textit{cis}\text{-but-2-è}\ (Z)$$\textit{trans}\text{-but-2-è}\ (E)$

4. En total, quatre alquens: but-1-è, cis-but-2-è, trans-but-2-è i metilpropè.

5. Una molècula és quiral si no es pot superposar a la seva imatge especular, com la mà dreta i l’esquerra; existeix en dues formes, els enantiòmers. El cas habitual és una molècula amb un carboni asimètric o estereocentre: un carboni tetraèdric unit a quatre substituents diferents.

6. Exemple: el butan-2-ol. El seu C2 està unit a H, OH, $\mathrm{CH_3}$ i $\mathrm{CH_2CH_3}$, quatre substituents diferents (l’asterisc marca l’estereocentre).

   $\mathrm{CH_3{-}\overset{*}{C}H(OH){-}CH_2{-}CH_3}$

Plantejament Es demanen el monòmer (fórmula i nom) i el nom dels polímers A, B i C, i el tipus de polimerització de A, B, C i D, justificat.

1. A, B i C tenen una cadena només de carbonis amb una unitat repetitiva de dos carbonis: provenen d’un alquè en què s’obre el doble enllaç. A prové de l’etè i és el polietilè.

   $\mathrm{CH_2{=}CH_2}\ (\text{etè})\rightarrow\text{polietilè}$

2. B porta un $\mathrm{CH_3}$ cada dos carbonis: prové del propè i és el polipropilè.

   $\mathrm{CH_2{=}CH{-}CH_3}\ (\text{propè})\rightarrow\text{polipropilè}$

3. C porta un Cl cada dos carbonis: prové del cloroetè (clorur de vinil) i és el policlorur de vinil (PVC).

   $\mathrm{CH_2{=}CHCl}\ (\text{cloroetè})$${}\rightarrow \text{policlorur de vinil}$

4. A, B i C s’obtenen per polimerització d’addició: el doble enllaç C=C de cada monòmer s’obre i els monòmers s’uneixen uns amb altres sense perdre cap àtom, de manera que la unitat repetitiva té la mateixa fórmula que el monòmer.

   $n\,\mathrm{CH_2{=}CH_2}$${}\rightarrow [{-}\mathrm{CH_2{-}CH_2}{-}]_n$

5. D, el niló 6,6, s’obté per polimerització de condensació: cada grup $\mathrm{-COOH}$ de l’àcid hexandioic reacciona amb un grup $\mathrm{-NH_2}$ de l’hexan-1,6-diamina, es forma un enllaç amida ($\mathrm{-CO{-}NH-}$) i s’allibera una molècula d’aigua. Com que cada monòmer té dos grups reactius, la cadena creix pels dos extrems: és una poliamida.

   $n\,\mathrm{HOOC{-}(CH_2)_4{-}COOH}$${}+n\,\mathrm{H_2N{-}(CH_2)_6{-}NH_2}$${}\rightarrow [{-}\mathrm{CO{-}(CH_2)_4{-}CO{-}NH{-}(CH_2)_6{-}NH}{-}]_n$${}+2n\,\mathrm{H_2O}$