2024Convocatòria ordinària · Sèrie 5 · Exercici 4Evolució de la població activa espanyola durant el franquisme
5 puntsCobreix totes les idees de la pautaTorna al tema7 de 10
Després dels 10
Vols continuar amb el tema de població, societat i economia?
Aquests 10 són els de la PAU del 2022 al 2026 que tenim resolts. A EducaIA continues amb tests i flashcards del tema, a partir dels teus apunts o d’uns de base que et redacta.
Continua practicantEvolució de la població activa espanyola durant el franquisme
| Any | Agricultura | Indústria | Serveis |
|---|---|---|---|
| 1940 | 50,5 % | 22,1 % | 27,4 % |
| 1950 | 47,6 % | 26,5 % | 25,9 % |
| 1960 | 39,7 % | 33,0 % | 27,3 % |
| 1970 | 29,1 % | 37,3 % | 33,6 % |
| 1975 | 21,7 % | 38,0 % | 40,3 % |
Font: Carlos Barciela López, M. Inmaculada López Ortiz, Joaquín Melgarejo Moreno i José Antonio Miranda Encarnación. La España de Franco (1939-1975): Economía. Madrid: Síntesis, 2001, p. 307.
1.a Identifiqueu el tipus de font i digueu de què tracta.
[0,75 punts]
1.b Digueu quin és el context històric de les dades que proporciona la font.
[0,75 punts]
1.c Comenteu l’evolució de la població activa agrària, de la industrial i de l’ocupada en serveis entre el 1940 i el 1975.
[1 punt]
2.a Contesteu UNA de les dues qüestions següents:
Compareu les dues polítiques econòmiques que va aplicar el règim franquista al llarg de la seva història i expliqueu quins efectes van tenir sobre la població.
[2,5 punts]
2.b Compareu l’oposició antifranquista durant les dues grans etapes de la història del règim de Franco.
[2,5 punts]
Resposta model d’EducaIA
Resposta model d’EducaIA. La pauta oficial no dona cap redacció: diu quines idees puntuen i, en la majoria dels apartats, quant val cada una o quant es descompta per cada una que falta. La llista d’idees la resumim amb paraules nostres.
1.a0,75 punts


Identifiqueu el tipus de font i digueu de què tracta.
Plantejament Cal identificar el tipus de font i dir de què tracta la taula.
La resposta, corregida al marge
És un quadre estadístic. És una font secundària, elaborada per historiadors de l’economia a partir de les estadístiques de l’època.
Prové del llibre La España de Franco (1939-1975). Economía (Madrid, 2001), de Carlos Barciela López, M. Inmaculada López Ortiz, Joaquín Melgarejo Moreno i José Antonio Miranda Encarnación. Mostra l’evolució de la població activa espanyola durant el franquisme, del 1940 al 1975: quin percentatge treballava a l’agricultura, a la indústria i als serveis en cinc anys diferents.
1.b0,75 punts


Digueu quin és el context històric de les dades que proporciona la font.
Plantejament Cal situar les dades de la taula en el seu context històric.
La resposta
Les dades se situen en el franquisme (1939-1975) i recorren tot el règim: comencen el 1940, l’any següent al final de la Guerra Civil, en plena postguerra, i acaben el 1975, l’any de la mort de Franco.
Entre aquestes dues dates el règim va canviar de política econòmica: fins al 1959 va aplicar l’autarquia, que va estancar l’economia, i a partir del Pla d’Estabilització d’aquell any va arribar el desarrollismo, un creixement ràpid que va transformar l’estructura econòmica i social del país.
El que puntua la pauta
Cada idea val el que diu la pauta.
Amb les regles de la pauta. Si una idea hi és, ho decideixes tu; si la tens a mitges, el tribunal en pot donar una part. La forma pot treure fins a 0,25 més.
1.c1 punt


Comenteu l’evolució de la població activa agrària, de la industrial i de l’ocupada en serveis entre el 1940 i el 1975.
Plantejament Cal comentar, amb les xifres de la taula, com va canviar el pes de cada sector en la població activa entre el 1940 i el 1975.
La resposta, corregida al marge
La taula mostra una modernització profunda de l’economia espanyola durant el franquisme: Espanya va deixar de ser un país majoritàriament agrari i es va convertir en un país industrial i de serveis.
La població activa agrària va baixar del 50,5 % el 1940 al 21,7 % el 1975, gairebé 29 punts menys. La baixada va ser lenta als anys quaranta (encara era el 47,6 % el 1950) i molt ràpida a partir dels anys cinquanta i, sobretot, als seixanta, quan molts pagesos van deixar el camp per anar a les ciutats o a l’estranger.
La població activa industrial va créixer del 22,1 % al 38,0 %, gairebé 16 punts més, sobretot entre el 1950 i el 1970, gràcies a la industrialització d’aquells anys.
La població ocupada en els serveis va passar del 27,4 % al 40,3 %, gairebé 13 punts més. Fins al 1960 gairebé no va variar (fins i tot va baixar al 25,9 % el 1950), però a partir dels anys seixanta va créixer amb força, amb el turisme i el creixement de les ciutats, i el 1975 ja era el sector amb més població activa.
2.aDe l’autarquia al desarrollismo2,5 punts


Contesteu UNA de les dues qüestions següents:
Compareu les dues polítiques econòmiques que va aplicar el règim franquista al llarg de la seva història i expliqueu quins efectes van tenir sobre la població.
Plantejament Cal comparar l’autarquia i el desarrollismo, les dues polítiques econòmiques del franquisme, i explicar-ne els efectes sobre la població.
La resposta, corregida al marge
Després de la guerra, el 1939, el règim va imposar a tot el país una política autàrquica i intervencionista. Hi havia raons ideològiques, perquè imitava els models feixistes, que volien una economia nacional autosuficient, i raons pràctiques: la destrucció de la guerra, la Segona Guerra Mundial i, a partir del 1945, l’aïllament internacional del règim. L’Estat controlava els preus, el comerç exterior i la producció, i el 1941 va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) per fomentar les indústries que considerava estratègiques, com les militars, la siderúrgia o l’energia.
Els resultats van ser un fracàs i un retrocés econòmic: la producció va trigar més d’una dècada a recuperar els nivells d’abans de la guerra. Els aliments bàsics es van racionar amb la cartilla de racionament, que va durar fins al 1952, i va aparèixer l’estraperlo, el mercat negre, on es venia a preus molt alts el que faltava a les botigues. Per a la població van ser els «anys de la fam»: escassetat, salaris molt baixos, malalties com la tuberculosi i l’empobriment d’amplis sectors de les classes populars, mentre uns pocs s’enriquien amb l’estraperlo.
A finals dels anys cinquanta l’autarquia estava esgotada: hi havia inflació, dèficit i l’Estat era a prop de la fallida. El 1957 van entrar al govern els tecnòcrates, vinculats a l’Opus Dei, i el 1959 van aprovar el Pla d’Estabilització, el punt d’inflexió: va devaluar la pesseta, va liberalitzar el comerç exterior, va obrir el país a la inversió estrangera i va retallar la despesa pública. A partir del 1964 van venir els plans de desenvolupament, que van impulsar la indústria amb els pols de desenvolupament.
El resultat va ser el desarrollismo, un creixement econòmic molt ràpid durant els anys seixanta i fins a la crisi del petroli del 1973. Va arribar una onada industrial, finançada amb la inversió estrangera, les divises del turisme i les que enviaven els emigrants.
Els efectes sobre la població van ser molt diferents dels de la postguerra. Milions de persones van emigrar del camp a les ciutats industrials de Catalunya, Madrid i el País Basc, i més d’un milió van marxar a treballar a l’Europa occidental, a Alemanya, França o Suïssa. El creixement desordenat de les ciutats va provocar greus dèficits d’habitatge, d’escoles i d’hospitals, amb barraques i barris dormitori. Però, en conjunt, les condicions de vida van millorar: van pujar els salaris i va néixer una societat de consum, amb el cotxe utilitari, la televisió i la nevera.
Les dues polítiques es contraposen: l’autarquia, tancada i intervencionista, va aïllar el país i va portar fam i misèria, mentre que el desarrollismo, que obria l’economia a l’exterior, va modernitzar Espanya i va millorar el nivell de vida, tot i que sense llibertats i amb grans desequilibris.
2.bL’oposició al franquisme en les seves dues etapes2,5 punts


Compareu l’oposició antifranquista durant les dues grans etapes de la història del règim de Franco.
Plantejament Cal comparar l’oposició al franquisme a la primera etapa del règim, fins a finals dels anys cinquanta, i a la segona, la del desarrollismo, fins al 1975.
La resposta, corregida al marge
Durant la primera etapa, de la postguerra fins a finals dels anys cinquanta, l’oposició ho va tenir extremadament difícil. La repressió va ser duríssima: execucions, presons, camps de concentració, depuracions i l’exili de centenars de milers de persones. Els partits i sindicats d’esquerra, com el PCE, el PSUC, el PSOE, la CNT o ERC, van quedar desarticulats, i els militants que quedaven actuaven en una clandestinitat molt perillosa. La fam i la por feien que gairebé no hi hagués vagues obreres; una excepció va ser la vaga de tramvies de Barcelona del 1951.
La resistència més visible va ser la guerrilla dels maquis, sobretot a partir del 1944, quan, amb la derrota de l’Alemanya nazi a la vista, guerrillers comunistes van intentar envair la Vall d’Aran. Els maquis van actuar a les muntanyes de diverses regions i a Catalunya hi va haver també grups anarquistes urbans, però la Guàrdia Civil els va anar eliminant i a principis dels anys cinquanta la guerrilla rural s’havia extingit; els grups urbans van resistir uns quants anys més. El 1956 van començar les primeres protestes universitàries a Madrid, protagonitzades per estudiants que ja no havien fet la guerra.
Durant l’etapa del desarrollismo, dels anys seixanta fins a la fi del règim, l’oposició va créixer de manera progressiva. Les vagues d’Astúries del 1962 van obrir un cicle de lluites obreres. Van néixer les Comissions Obreres, que van aplicar l’estratègia entrista: presentar-se a les eleccions del Sindicat Vertical per defensar els treballadors des de dins. També van actuar sindicats clandestins, com la UGT i l’USO, i els partits de l’oposició, sobretot el PCE i el PSUC, es van reorganitzar i van guanyar influència.
L’oposició es va estendre a altres sectors. El moviment universitari i estudiantil va créixer molt, i a Barcelona la Caputxinada del 1966 va fundar un sindicat democràtic d’estudiants. Als barris de les grans ciutats, les associacions de veïns van lluitar per uns serveis dignes. També van aparèixer organitzacions de lluita armada i terroristes, com ETA, que el 1973 va assassinar el president del govern, Luis Carrero Blanco, o el FRAP.
Als últims anys del règim l’oposició es va unir en plataformes unitàries: a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya (1971), que reclamava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», i a Espanya, la Junta Democràtica (1974), impulsada pel PCE. Les mobilitzacions que van impulsar, malgrat la repressió, van ser una de les forces que van empènyer el canvi polític.
En resum, l’oposició va passar de ser una minoria perseguida i aïllada, que resistia amb les armes o des de l’exili, a ser un moviment ampli i divers, obrer, estudiantil, veïnal i polític, arrelat a la societat, que va fer cada cop més difícil la continuïtat del règim.
Et faltava alguna idea de la resposta model?
Població, societat i economiaLes classes socialsLes migracionsEducació i analfabetismeLa industrialitzacióLes donesLa Ruta guiada d’EducaIA prepara el tema de població, societat i economia així: lliçó a lliçó, sense passar de tema fins a dominar-lo.
- Mapa conceptual
- Mnemotècnia
- Pas a pas
- Comparador
Amb un compte gratuït. Hi arribes amb la matèria, el tema i la Ruta guiada triats, i no es crea res fins que ho confirmes.
Enunciat: Generalitat de Catalunya, Consell Interuniversitari de Catalunya, Oficina d’Accés a la Universitat. PAU d’Història 2024, convocatòria ordinària. La imatge és l’examen oficial tal qual i el text el reprodueix; la resposta model és d’EducaIA. Consultat el 30 d'octubre de 2026; el document no declara data d’última actualització.
L’examen sencerExamen en català (PDF)Examen en castellà (PDF)Pauta de correcció (PDF)Reutilitzat segons l’avís legal de la Generalitat